Foto: kili wei
Tu et lligaries a algú? Potser –de fet, és més que probable, perquè no deixa de ser una de les estructures més celebrades de la societat–, potser simbòlicament ja ho has fet, i fins i tot més d’un cop –visca la paradoxa de les eternitats que duren fins que s’acaben. Però de debò convertiries la metàfora en realitat?
Ara fa uns dies vaig veure una notícia que parlava d’uns ucraïnesos anomenats Alexander i Viktória que, en un viatge a Kíev el dia dels enamorats i davant l’escultura coneguda com “Unitat”, van decidir encadenar-se l’un a l’altre durant tres mesos per ensenyar-se el seu amor o, més encara, per demostrar-se’l. I per superar un rècord, també. Una cadena curta, pels canells. Ella porta lligada la mà esquerra. Ell la dreta.
Ai de l’amor que necessita ser provat!
Tan bon punt coneguda la notícia vaig recordar un relat meravellós d’una autora tan brillant com poc llegida, la Rosa Chacel –per sort, l’editorial Comba està recuperant de mica en mica la seva obra–. Lazo indisoluble és el títol del conte, i explica la història d’una parella jove que decideix suïcidar-se abans que no els arribi la inevitable decadència que, segons diuen haver comprovat, sempre persegueix l’amor. La manera escollida és lligar-se l’un a l’altre per la cintura amb una corda i llançar-se al riu per morir ofegats. De camí cap al riu, a través del bosc, amb la corda a la butxaca d’ell, tots dos acaronen el pensament de renunciar a la decisió, tots dos pensen en silenci que n’han fet un gra massa i que potser no caldria, segur que no caldria arribar a aquests extrems. Però callen, perquè temen l’acusació de l’altre: no m’estimes prou, ho veus?, en realitat no és amor, si fos amor estaries disposat/ada al que hem pactat. I, en contra del desig i fins i tot de la intuïció, segueixen endavant i caminen les passes que els separen de la unió per sempre més. Comença l’engany.
No et vull explicar els minuts que passen des que es llencen a l’aigua fins al final del relat, perquè confio que d’aquest article passaràs a la imperiosa recerca del text de la Chacel i que el gaudiràs tant com ho faig jo mateixa cada cop que el llegeixo, per moltes vegades que ho faci. T’esgarrapa l’estómac.
Però tornem a la Viktória l l’Alexander, que no han decidit suïcidar-se sinó batre un rècord i demostrar-se que s’estimen. Per què?, em pregunto. ¿Havien arribat a aquell punt de desenamorament que fa que algunes parelles intentin solucionar-lo amb la compra d’una casa o d’un fill? Sens dubte, és més ràpid això dels tres mesos encadenats. Vaig veure una entrevista quan duien només uns dies i ella ja portava esparadrap per pal·liar el mal que li feia la cadena. Ni t’explico el mal que fa una hipoteca o un fill, si no són un somni sinó un pegat.
Les relacions haurien de ser com els nusos, potser sí, però com els nusos mariners: tan segurs quan es necessita fer força, tan fàcils d’afluixar quan cal.
10
0
