De cal Beri a Garbet

Però nosaltres no ens banyàvem, tot i que la mamà de seguida em mullava el cap i em donava un préssec

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Ruth Hartnup


De l’Hostal Beri a la platja de Garbet hi havia cinc quilòmetres en cotxe per arribar i banyar-te de seguida o bé cinc quilòmetres a peu perquè el papà m’ensenyés com es fa una barqueta amb una fulla de canya de riera o per què tots els pins estan estirats?, pel vent, perquè la tramuntana els tomba des de petits i s’hi acostumen.
 
I quan passes l’estiu a la costa als nens petits se’ls suposen una pila de coses, però de vegades hi ha coses que val més no suposar. La platja, que fan castells de sorra, que quan és hora de plegar veles no hi ha qui el tregui de l’aigua i quan surt s’arrebossa i torna’l a ficar a l’aigua per esbandir-lo i ja ens les tornem a tenir. Jo sempre triava a peu amb el papà –de vegades també venia l’avi–, perquè el papà tenia permès que no li agradés la platja: era protegit per una coartada germinal, yo soy de secano, d’Alcolea de Cinca, el papà és aragonès.
 
Sortíem de l’hostal després d’esmorzar, que era quan la mamà i la baba pujaven a les habitacions amb el Quim i feien les bosses –no recordo mai que les haguéssim baixat al menjador per alçar-nos i ja marxar– i l’avi anava al quiosc a comprar el diari. Tot aquest tràfec ens donava cert marge al papà i a mi, perquè cinc quilòmetres és un tros.
 
Trenta anys enrere no calia protecció solar, i com que les ampolles d’aigua que ens donaven a cal Beri eren de vidre, tampoc t’emportaràs una ampolla de vidre, deixa’t estar, i seria un enfarfec. I amb el banyador pelat i les càmping ens escapàvem de Llançà per la carretera que duia a Portbou i de seguida que podíem ens ficàvem per un camí entre els cotxes i la costa que a poc a poc s’anava omplint de pins estirats. Mira que m’agradaven vermelles, les càmping, però sempre acabava passant que d’aquest número només ens en queden de blanques –de seguida es veien brutes– o de color blau marí –blau marí.
 
La mà del papà era enorme, i sempre he trobat que té uns dits d’home molt elegants i les ungles molt cuidades, i em portava ben agafada per si relliscava i perquè m’estima molt. No era un camí fàcil ni curt, i els trossos sense ombra eren criminals. Algú que no fos nosaltres podria pensar que encara bo que falta poc per arribar a la platja i llavors un bon bany. Però nosaltres no ens banyàvem, tot i que la mamà de seguida em mullava el cap i em donava un préssec.
 
Però encara no hem arribat. Encara hem de passar per casa de l’Al Bano i la Romina Power.
 
Esclar que si ens fèiem alguna rascada amb algun esbarzer sí que ens hi posàvem aigua de mar de seguida. Però mai no ens va passar res gros. El papà m’explicava que el primer cop que va veure el mar va ser a Barcelona, quan tenia deu anys, el van fer anar a veure –sol– una parenta de Sabadell en un camió d’un transportista d’Alcolea mateix. S’hi va estar vuit o deu dies, no ho sap. Deu anys, va anar veure el mar al port i li va semblar que era molt gran.
 
A tocar ben bé de la platja hi havia tot de casetes amb barques amarrades, i una era de l’Al Bano i la Romina Power, i jo de gran volia ser hippy com ella. Sempre feinejaven per allà fora i donaven al lloc un aire de glamur que llavors se’n deia la crem de la crem.
 
Ara sí, arribàvem a Garbet i no era estrany endevinar de lluny la mamà mirant enrere per si ens veia. El para-sol era blau marí amb rodonetes taronges, grogues i vermelles, i de seguida que el localitzava corria a ficar-m’hi a sota i la mamà em deia vols un préssec?, i jo deia sí. Em mullava el cap, el papà li feia un petó i no faltava gaire per pujar al Renault 18 de l’avi, que tornar, sí que tornàvem com Déu mana.

​@esierraserra

Comentaris

    Juak Juny 1, 2015 7:47 pm
    Cada dia m'agrada més, després de 30 anys aquests relats donen la mesura del nostre disc dur natural. Petons.

Respon a Juak Cancel·la les respostes