Per què camino sola

La sensació diària de despertar-me i pensar què em passarà avui, a qui coneixeré

Foto: Gemma Ventura

 


Això ha anat així: vaig anar a Galícia buscant arbres, cabres i poques cases. Vaig trobar el camino de Santiago o el camino em va trobar a mi, no ho sé. Vaig fer-ne un trosset només per curiositat: volia veure com era això de ser peregrino.
 
Vaig conèixer persones d’arreu del món amb pors i il·lusions que tampoc eren gaire diferents de les meves: la Kirsi té trenta anys, està cansada de treballar de mestra i vol escriure un llibre. L’últim dia vam tornar a coincidir i ens vam emborratxar i vam riure com si ens coneguéssim de sempre. I al mateix temps, la vida rural gallega: el temps lent, el cel (tan ample que havia de girar-me per veure’l sencer) ple d’estrelles, arbres immensos, les converses sense rellotges ni presses amb pastores, els rius congelats que em curaven els peus, sentir com el so que fan els boscos de dia és diferent del de nit. 
 
Han estat 111 quilòmetres (106 a peu i 5 en un carro amb dos rucs que van aparèixer una tarda com un miracle). I el que m’enduc d’això és la sensació diària de despertar-me i pensar: què em passarà avui? A qui coneixeré? On aniré a parar? Aquest sentir-me viva, entregada. L’impuls de fugir del que conec per trobar-me amb el que és nou i imprevisible. Amb el repte. I també amb mi (amb les meves lluites i dèries, amb la meva solitud, amb el que soc). I amb els altres (veure com darrere de cadascú hi ha tota una història: des d’una italiana que vol ser poeta i escriu versos de nit perquè no pot dormir perquè el seu amic ronca y es muy bruto decirle esto; fins la grangera que tenia un hostal i quan va obrir la finestra de l’habitació va caçar una mosca amb la mà com si res. I de nit em va ensenyar el que estima de debò: les setanta-set vaques i les cridava pel seu nom: ellas sí que son agradecidas, no como las personas. I l’A. que caminava (i ballava) amb una cervesa a la mà i amb la bandera de Brasil penjant mentre m’explicava que en mi peluquería de Málaga peinando a los otros reparto felicidad. I quan el sol d’agost ens queia a sobre i el proper poble s’insinuava a l’infinit, em va regalar una lliçó d’optimisme: cuando lleguemos no se qué comeré, pero seguro que estará buenísimo).
 
Caminant m’he vist fugint de les pedres que em persegueixen (o soc jo que les persegueixo a elles?). M’he vist carregant dins la motxilla (i l’ànima) més pesos dels que necessito, fins que vaig conèixer en un poble de set habitants la Delfina, una pastora de setanta-vuit anys a qui a ple agost li vaig regalar el meu sac d’hivern i potser ella a l’hivern el regalarà a algú altre. M’he vist escrivint això: “Valent qui a la vida sàpiga avançar amb el que és imprescindible. Qui es permeti deixar anar i deixar-se anar. Qui vagi allà on la seva intuïció l’enviï, per molt que hagi de creuar la intempèrie sol, com un boig. Qui sigui capaç de no trair-se a ell mateix, ni boicotejar-se per por. Qui esquivi el soroll asfixiant dels altres i sigui fidel a les seves passes, al seu impuls, a aquella veu”.
 
Caminant m’he apropat a la urgència de viure. Perquè he comprovat que tot se’n va: el bosc més bonic, la nit més estrellada, les converses amb persones que s’han obert de bat a bat (i amb qui he gosat compartir alguna cosa de mi). M’he trobat davant la sensació vertiginosa de veure que tot neix, es viu i desapareix. Que hi ha persones i moments que per molt que te’ls estimis no els pots retenir. I au, peregrina, ves i a veure què trobes una mica més enllà. 

Caminant m’he preguntat de què fujo. Potser de mi, de la por de fer-me vella de cop sense haver viscut prou. De la mania de fer-me la traveta a mi mateixa. De les paranoies acaparadores que t’acaben consumint i empetitint, fins que arriba un moment en què no goses fer, ni dir, ni ser. I et converteixes en la teva pròpia pedra, i ja em diràs com l'(t’)esquivaràs. Busco, potser, sentir-me lliure, permetre’m trobar.
 
Per què marxo sola? Perquè és un exercici amb què (jo davant del món) m’adono que la vida és inabastable. Que podria tornar a començar a qualsevol lloc, perquè a qualsevol lloc hi ha persones i coses que valen la pena. Un exercici en què veus que si tries quedar-te en aquest poble passaran unes coses, i si tries continuar, unes altres. I ets tu qui decideixes què fas. Que no ho pots controlar tot ni tot és com et penses, i que, passi el que passi (si et quedes tirada, si t’enrabies amb algú, si cau una tempesta i no saps ni on ets), sempre et tindràs a tu mateixa. Que la gràcia de fer camí no només és arribar a algun lloc del món, sinó també en alguna part de mi.

Comentaris

    Anònim Agost 30, 2018 9:21 am
    Brillant, felicitats a l'autora.
    Ro Puig Agost 30, 2018 9:46 am
    Realment cert, és el que jo he fet pel País Basc. És conèixer els teus límits i mirar endavant, sempre endavant. I ser valenta. Un peregrino em va dir que cada etapa del Camino significa una etapa de la vida: la infantesa, la maduresa... com més a prop de Santiago més deixes enrera i has de fer el dol. Jo he d’aprendre a fer el dol. Això m’emporto del Camino, a mes de rialles, amistats, pinxos i txacolí.
    Anònim Agost 30, 2018 4:45 pm
    Gràcies Gemma ,un regal preciós.
    Anònim Agost 30, 2018 6:13 pm
    Molt encertat Gemma! Jo tbé he fet un tros d camí -del nord-aquest aquest estiu. Totes hi busquem alguna cosa: posar-nos a prova, gaudir de la natura pq estem pràcticament tancades tot l'any, poder pensar, conèixer-nos i conèixer nous móns, practicar un slow-tot...i recomano deixar-se sorprendre pel que ofereixi el camí!
    Anònim Agost 30, 2018 6:56 pm
    Quin escrit tant meravellós, m ha arribat al cor. Gràcies
    Anònim Agost 31, 2018 9:22 am
    Que bé que hagis pogut fer tot aquest camí que et conecta amb la vida i la felicitat. I gràcies per compartir-ho, un bon regal. Anna
    Anònim Agost 31, 2018 5:10 pm
    Molt bonic. Gràcies per compartir. A mí també m'agradaria trobar el temps per fer-me'n un troç.
    Anònim Setembre 2, 2018 10:55 am
    Gràcies Gemma...m.has arribat al cor...Jo tambe l.he fet el camí tot sencer a troços i molts cops sola i per mi sempre m.ha servit per retrobar.me a mi mateixa i tornar plena d.energia.....
    Anònimarta Setembre 2, 2018 10:41 pm
    Ets felic tes trobat a tu matexa Gracies per comparti
    Anònim Setembre 4, 2018 3:54 pm
    Preciós, m’encanta!
    Alba Guiteras Setembre 4, 2018 5:59 pm
    Jo com tu, també vaig fer el Camino i es de les millors experiències viscudes!!!! Quan la gent en parlava no veia la gràcia a caminar i caminar........... Repetiré segur!!!! Us animo a totes i tots a provar-ho
    Lídia Abad Ramoneda Setembre 5, 2018 7:02 am
    Gràcies per compartir els sentiments l'obertura total de l'ànima, tot això que mai gosem dir en veu alta ni dir-nos a nosaltres mateixos, es valent poder fer-ho i quan ho has fet un cop sempre més vols compartir l'ànima i busques el lloc i les persones amb qui compartir ho.... Els canvis a la vida són importants només no hem de tenir por. Ja tinc 60 anys i encara estic gaudint de buscar i anar trovant sola el meu camí i vaig trobant tot el que necessito... Gràcies es molt important compartir sense por Lidia
    marina r. Octubre 1, 2018 2:18 am
    ...Gemma, llegint-te he sentit la frescor de l'ombre i la seva claror.
    Carlota Baldrís Agost 5, 2019 5:57 pm
    Preciós, Gemma!
    Magda D. Agost 5, 2019 10:20 pm
    Gràcies....quins records m'evoquen akest relat ple de batecs de vida i d'incerteses.
    Xavier Bulli h Agost 6, 2019 10:26 am
    Gràcies per escriure sobre el meu gran amor. El Camino de Santiago (Camí de Sant Jaume) és viu. És un personatge més que, quan el coneixes t'acompanya tota la vida i t'impedeix caminar sol mai més (https://www.guiasxabuma.com/mi-primer-camino/). En quant a la possibilitat de caminar sol els darrers 100km fins a Santiago, a no ser que s'hi vagi a l'ivern, és gairebé impossible (https://www.guiasxabuma.com/miedo-a-ir-solo/)per això que, els que cerquem la soledat al Caminar, poc cops recorrem els darrers 100km de qualsevol Camí, anem a altres menys recorreguts, que no tenen perquè arribar a Santiago i, si ho fan, patim aquesta penitència estòicament. Aqui hagi fet el final de qualsevol Camino, els repto a que en comencin qualsevol altre. Tant fa si tenen o no tenen temps d'acabar-lo (https://www.guiasxabuma.com/no-tengo-tiempo/) l'ambient és ambsolutament diferent a les parts finals. El que es viu als inicis és l'esperança de futur, no pas la satisfacció de l'objectiu present. I això també cal saber com viure-ho i gestionar-ho. Gracies.
    Siona Agost 6, 2019 11:04 am
    Quina delícia d'escrit!!! Aquesta sensació de pensar que ho retindràs tot quan ho vius amb tanta intesitat la vaig sentir a plena consciència quan em va arribar la maternitat... cada minut, cada moment, cada sensació pensava que la retindria x sempre... i després t'adones que no, que dubtes de records, de moments, de dates, inclús de persones. Però el que segur que és ben cert és que són experiències que van omplint la motxilla de la vida i que algunes més coscients, d'altres més inconscients, formen part del que som!!! CARPE DIEM!!!
    Lluís Nadall Agost 6, 2019 11:13 am
    Gràcies Gemma, per la teva il.luminació. No puc parar de plorar. Fa temps que busco i no trobo, i saber que la, resposta pot estar en el camí m'anima. No serà el teu, però serà un camí.
    Anònim Agost 6, 2019 1:29 pm
    Cada cop que et llegeixo, m'entenc jo una mica més. Si més no, em trobo més acompanyada. Ets una joia, a true gem. Gràcies per compartir el teu do. Elisabet
    Anònim Agost 6, 2019 10:10 pm
    Un text preciós una carícia a l'ànima. Felicitats!!
    Júlia M. Agost 6, 2019 10:58 pm
    Si no fas el camí sol(a) et perds el seu més gran tresor. He anat deixant pedres feixugues a cada sortida de sol, mirada compartida, somriure sincer, sopar en comunitat, dia solitari sota la pluja, vent o fred. He acceptat i entès tantes coses de mi i dels altres... Gracies per posar-ho amb paraules tan encertades! Però com han dit per aquí, el Camino es diferent fora de Galicia, una experiencia que val la pena gaudir.
    Gemma que també camina sola Agost 7, 2019 5:13 pm
    Acabo d'arribar de caminar sola vuit dies pels Annapurna, a Nepal. Dius que "tot neix, es viu i desapareix... " però jo crec que resta en aquell lloc de la memòria que fa somriure cada cop que hi tornes, cada moment que ho revius... No, probablement no tornaré veure mai més aquelles muntanyes immenses ni aquelles persones genuïnes amb qui he compartit moments, però seran sempre més una part de mi. Gràcies per compartir el "Valent qui a la vida sàpiga avançar amb el que és imprescindible...". Continuaré fent-me valenta a cada pas dels camins per on em porti aquella veu.
    Anònim Agost 7, 2019 5:24 pm
    M'ha encantat Gemma! Mentre llegia semblava que escoltés la meva veu interior...
    Bellatrix Agost 7, 2019 8:24 pm
    Aquest estiu he llegit una novel.la molt guapa q parlava de l,experiencia de la solitud per connectar de manera intrinseca amb tot allo ( natura, persones, minerals, etc) q ens envolta. I mhi ha fet pensar el teu escrit. Pero nhe vist un element diferencial substantiu, I es q a "La dona mes desitjada del mon.dorm sola", el cami aquest d,instrospeccio q anomenes, s,esdevenia , a banda d,un entorn favorable com pot ser un viatge ( era a Santiago d Compostela tambe) doncs no existeix unes obligacions, rutines, , etc , marc idilic q afavoreix les relacions relaxades I animiques, el carpe diem, el mon oniric personal, i en definitiva,el Viatge com escrivia Kerouac, ....doncs la novel.la q cito, permet trobar tot aixo en la realitat quotidiana de l,estres d la feina, els malentesos x la familia o amics, les frustracions x la parella, etc. I penso q aporta una magia mes inclusiva, ja q no malauradament , no ens podem passar la vida de vacances o d viatge. I de fet, tampoc m,agradaria. Gracies !!!
    Oriol Barri Agost 8, 2019 11:40 am
    Acabo de fer 400km d Camino de Santiago i quin regal trobar avui aquest text. El comparteixo 100%. Goig als ulls! Gràcies Gemma ?
    Ia Riba Agost 8, 2019 4:24 pm
    Gràcies per compartir la teva poesia dels moments que has viscut. M'hi has fet anar també... Una abraçada ia
    Anònim Agost 8, 2019 5:05 pm
    Felicitats per la teva vivència, i gràcies pel teu escrit. Ara fa anys que no faig camino de Santiago, camino per altres bandes. Però en el teu escrit he reconegut moltes vivències, pensaments i reflexions que jo mateixa hi he tingut, i ara m'has fet reviure una mica. M'agrada saber que tot i que cadascú té la pròpia i única vivència del camino, encara hi queda un esperit molt especial. Gràcies.
    Anònim Agost 8, 2019 7:59 pm
    ???
    Anonimo Agost 9, 2019 7:55 am
    Es un placer leer tantas vivencias ,por qué así las he pensado siempre lo que es hacer camino De Santiago y me faltaba eso que tb ,relatas .Gracias de corazón ❣ por que quiero hacerlo hace muchos años , aunque tb lo haga sola . Graciasss
    Isabelrb2 Agost 9, 2019 8:11 am
    Ara mateix em trobo fent el camino francès i no podries haver descrit millor lo que significa. És de les experiències personals més enriquidores que he viscut mai.
    Merxe Agost 10, 2019 5:11 pm
    Es molt bonic. Hauries de escriure un llibre.
    Neuetes Agost 12, 2019 1:45 pm
    Quan el vaig fer fa un anys vaig caminar quasi sola fins a Extremadura, va ser la primera vegada que ho fèia, vaig saber aleshores que no era la dona fràgil, vaig saber que era forta, vaig saber ser feliç de veure els Camps de cotó, rierols, camins, flors, de escoltar el silenci,.. d'Extremadura a Galicia vaig fer amics, I vaig passar molt bones estones.. Al arribar a casa era una dona NOVA, ja res ni ningú m'aturaria i segueixo endavant. Gràcies per compartir les teves Ciències.
    Amor Agost 12, 2019 2:29 pm
    Gemma escrius i descrius com els àngels!! Et felicito!! Jo acabo de tornar de fer el camino i comparteixo les teves sensacions i emocions. Sempre recordaré aquella àvia de 96 anys amb una energia envejable que ens explicava les seves vivències i que em va convidar a anar a casa seva... i que t'ho donava tot. Era d'una bondat tan extrema, que no podia parar de mirar-la i d'admirar-la. La vaig abraçar i petonejar com si fos la meva àvia... i ella em va omplir d'amor!!
    Núria de Sabadell Setembre 17, 2019 4:23 pm
    OHHHHH!!! GRÀCIES PER L'ESCRIT!! Fa quatre dies que he arribat de fer un trosset del camino, tant sols tres etapes aprofitant un pont.. Gràcies per aquest escrit el guardaré com si fos or... és preciós!! jo no en sabria tant ..però llegint he SENTIT casi el mateix que tu..amb anècdotes diferent i amb gent diferent però humana fins el fons del cor.... Mai oblidaré el meu viatge a Pamplona...i atrevir- me sola a fer el camí...que de ven segur en algun dia de la meva vida continuaré i com ve dius tu...Que hi ha persones i moments que per molt que te'ls estimis no els pots retenir... però que a qualsevol lloc hi ha persones que valen la pena.. una abraçada!!
    Anònim Setembre 21, 2019 10:23 pm
    Fa 3 setmanes vaig arribar a Santiago dsp de caminar 115km increíbles. Una de les millors experiències de la meva vida.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...