Foto: Andrea Jofre
He cantat tota la vida, sola, en grup, pitjor, millor. Les cançons de falda amb què em van criar que he tornat a cantar al fill que tinc, èxits particulars d’adolescència, misses sense creure i cançons de beure. He cantat tota la vida perquè he vist cantar, perquè m’han fet cantar, perquè ho he volgut i necessitat.
«Si no ho pots cantar, no ho pots tocar» ho he sentit manta vegades i amb aquest mantra adquirit he deixat el violí de banda i he tornat a l’instrument primer, el propi cos, per desentrellar un ritme nou, un tros de música incomprensible. Fer de la pròpia veu una reflexió.
He llegit de molta gent que escriu per pensar, per fer una endreça. Els envejo aquesta capacitat discreta. Això, a mi, m’ho fa la veu, emetre el so del que penso per atrapar-ne el discurs flotant davant la boca, en ordre un cop fora de mi. L’observo i el faig meu, perquè amb notes o sense, un cop cantat, em puc entendre.
