La casa psicosomàtica

Les canonades es van obturar i el plat de dutxa es va omplir d’una aigua marronosa

Foto: Greg Rosenke



Fa uns anys que visc al mig del bosc. És una casa simple: una sola planta, tres habitacions, garatge, xemeneia, aigua de pou. La van construir fa vint-i-cinc anys. I no, no és una obra monumental de Frank Lloyd Wright, però és una casa meravellosa. No és meva, ni era nostra quan existia un nosaltres, la tenim llogada al millor dels propietaris que em puc imaginar.
 
I us volia explicar que començo a sospitar, a delirar, que la casa és viva. O que som objecte d’una estranya simbiosi bioarquitectònica.
 
Amb els primers senyals, el meu cervell ja va voler veure indicis, relacions de causa-efecte on és impossible que n’hi hagi. Tot va començar poc abans de separar-nos, amb els problemes de la fossa sèptica: un dipòsit de dos mil litres enterrat sota terra a uns quants metres de la casa on s’acumula tota la merda de la família. Té una aixeta que sobresurt de terra com un mànec de paraigua i, un dia que anava a collir espàrrecs, vaig veure que degotava. No recordava haver-la vist mai degotar però no en podia estar segura. Vaig trucar a una empresa del ram i els vaig explicar el cas. Em van convèncer que si no hi havia cap altre símptoma no calia patir. I me’ls vaig creure, clar, jo no havia tingut mai abans una fossa i no tenia ni idea de cada quant calia buidar-la.
 
Sí que començava a saber, però, que una família és capaç de generar molta merda i que, si no la buides a temps, acaba tothom emmerdat amb una pasterada que és com el meconi dels nadons o com el chapapote, perquè se t’arrapa a la pell i potser t’escorxes quan intentis arrencar-te-la.
 
Al cap de poques setmanes, un matí, només llevar-me, obro l’aixeta i res, seca. Vaig al garatge, a veure si les bombes que distribueixen l’aigua cap a la casa funcionen. No hi trobo res anòmal. Obro els dos grans dipòsits de l’aigua que ens puja del pou. Buits. Glups. Potser sí que la família agonitzava, assedegada d’alegria, de vida, d’amor, enmig d’un erm cada vegada més desolador.
 
Era el motor principal del pou. Mort. Vam haver d’arreglar el tema amb camions: un cisterna amb aigua per omplir els dipòsits mentre no canviessin el motor i un ploma per baixar el motor nou pel cilindre del pou.
 
Tot va continuar amb aparent normalitat fins les setmanes que van envoltar la separació definitiva, quan la casa va patir una fallada sistèmica.
 
Les canonades es van obturar i el plat de dutxa es va omplir d’una aigua marronosa que desprenia una barreja de perfum de sabó de la roba i de pudor de merda, com les restes del matrimoni. El mecanisme de la porta del garatge va deixar de funcionar i l’havíem d’obrir a pes (i pesava un ou, us ho asseguro: em feia mal a l’esquena cada vegada; quan entrar a casa t’acaba fent mal, etc.). També internet va començar a fer l’idiota; la connexió allà sempre és precària però en aquell moment ens vam quedar incomunicats.
 
Exageres, direu. Us juro que va anar així.
 
En tot cas: va venir una cuba amb un tub corrugat llarguíssim per bombejar i xuclar tones d’excrements i aigües brutes; es va haver de quedar a vint metres de la fossa: la terra tova del camp acabat de llaurar era un sòl massa perillós, s’hi hauria pogut quedar embarrancada (més metàfores, hòstia). Va venir el fabricant de portes: des de llavors el motor de la porta fa un sorollet diferent, més prolongat, com un sospir mecànic. Vaig escridassar els de Vodafone, com sempre sense gaire èxit.
 
En resum, van venir de fora i ens van curar els símptomes. Van canviar els motors. Tots els motors, ja sabeu la cançoneta: mos estimàvem, mos destrossàvem mútuament ses vides, etc. Però la casa estava malalta. O la família. Bé, ja m’enteneu.
 
De llavors ençà, que m’hi fixo. De tant en tant la casa té brots: les humitats que ennegreixen el sostre de l’habitació doble, els problemes intermitents amb internet, el salobre que puja de terra (la podridura que ve de dins, de sota, del fons, i t’escrostona les parets; no té remei, diuen). I sempre, sempre, haver de posar-me al límit del porxo per tenir cobertura, per poder parlar amb el món exterior. Els dies dolents, quan més ho necessito, és quan més es talla, quan menys senyal arriba. El meu fill, en canvi, pot parlar des de dins de casa.
 
Encara que no us ho sembli, soc una dona escèptica, d’esperit científic. Fins i tot sense que jo l’hi ordeni el meu cervell sempre recull dades i busca patrons. Si no els troba, elabora teories estranyíssimes perquè tot quadri. No m’agraden les coses inexplicables. Gens. Així que creo els meus propis sistemes ptolemaics per trobar explicació per als fenòmens que no lliguen amb la teoria geocèntrica. Deu ser que necessito el meu Galileo Galilei.
 
I aquesta setmana altre cop: un vespre, la dutxa col·lapsada. Dos dies després de posar en marxa un terratrèmol familiar. Podeu dir que veig coses on no n’hi ha. Jo de vosaltres ho diria, i tant. E pur si muove.
 

Comentaris

    Josep d'Òdena Gener 18, 2021 3:50 pm
    Tots els cervells funcionen amb patrons particulars. Si indentifiques els tics-patrons del teu cervell tens molt de guanyat. Uns tendeixen a crear pors , altres volten en espiral, altres fan desconnexions, ... . Mentre reconeguis-controlis el tic ets afortunada. Les cases tenen malalties i problemes, estructurals o per l'ús. Quan apareixen donen pel sac, i si ho fan en un moment pèssim d'ànim el pes relatiu és multiplica. Salut per tot i tothom!
    Anònim Gener 18, 2021 4:56 pm
    Et crec,ho he comprobat en carn viva.Cases que transpuen humitats quan l’ambient es per plorar que cauen quadres quan les imatges familiars ja no s’aguanten, parets de la cambra de matrimoni que udola quan no s’utilitza,waters que s’espatllen, quan les emocions estan al limit! I els cotxes, quantes metafores no amaguen en el seu comportament.Soc de ciėncies i tot i així ho he comprobat

Nou comentari