Concert per a piano i vergonya

Quan la mamà em va telefonar i em va dir que era morta, abans de plorar vaig buscar algun cedé de Mozart

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Dana


Ho havia vist o sentit anunciat, 100 discos amb 100 llibrets per 585 pessetes. Començava amb Mozart. Cada setmana en sortiria un, i podies triar entre disc o casset. Si era, seria casset seguríssim, perquè a casa no teníem tocadiscos. No ho vaig entendre mai, perquè a totes les cases en tenien, però nosaltres, no. Teníem altres coses remarcables, com una màquina per fer el farcit dels canelons o mitjons de dits, que el papà se’ls posava per fer trial.
 
Vaig parlar amb el papà, dir-ho a la mamà hauria estat saludar un cec a mà alçada. El papà ho trobaria bé encara que no n’hi donés totes les dades. Però sabia que si li donava totes les dades de la col·lecció seria segur segur que me la comprava. El papà sempre em deia que abans d’una reunió has de preparar el que et demanaran i una mica més. En el meu cas, la mica més era dir-li, a part del preu i el nombre d’entregues, que n’havia parlat amb la senyora Montserrat Ventura, la meva professora de piano, i que m’havia dit que molt bé.
 
Un dissabte al vespre, sortint de missa i mentre la mamà i el Quim compraven els entrepans al Frankfurt Vallès, vam anar a l’Atenea –recordo que era fosc, fins i tot recordo una certa angúnia que podria correspondre al fet que era tan tard que potser ja haurien tancat–. Ho tenien. I en casset. A la portada del llibret, que va ser més gros de superfície del que em pensava o havia vist o sentit anunciat, hi havia una reproducció d’un retrat de Mozart de nen com si l’haguessin pintat de sobte després de dir-li gira’t un moment mentre tocava el clavecí. Tenia la mà dreta posada de manera artificialíssima damunt del teclat i el cap tombat cap a l’esquerra i tirat una mica enrere, tan poc que potser només estava pensant de tirar-lo enrere i potser no es veu però s’intueix.
 
De seguida en vaig treure el plàstic que protegia i unia les dues peces del lliurament. El papà, quan em comprava una cosa, era l’únic que no em deia i ara porta’t bé. De camí cap a casa, tot el raval de Montserrat, repassant les peces que escoltaria de seguida que hi arribéssim.
 
Quan vaig fer la comunió em van regalar un reproductor que també era ràdio i que podia gravar, i escoltaria la casset allà, en aquell quarto sense nom que en dèiem aquell quarto. Esclar, ara pensem música gravada i potser algú fins i tot té a casa un muntatge d’altaveus extraordinari que fa que només connectant-hi el mòbil sembli que ets al punt acústicament més venturós del Festspielhaus de Bayreuth. Abans no pensàvem tant, i escoltar els primers sons de la Petita serenata nocturna va ser una de les experiències més íntimes i plenes que recordo en aquell quarto. L’aparell endollat a la paret i col·locat al centre de l’habitació, jo asseguda a terra amb les cames creuades i mirant la platina.
 
Aquella cinta va sonar a casa durant anys, i al cotxe, quan el Quim i la mamà tenien el dia dòcil. I un dia la baba em va demanar que quan es morís, que a l’enterrament li toqués l’andante del Concert per a piano núm. 21 en Do M. Tot i que la baba no feia cara de morir-se, em vaig comprar la partitura de l’adaptació per a piano sol del concert a cal Farràs i la vaig arribar a tocar tan bé que ni s’hi trobava a faltar l’orquestra.
 
Es va morir fa quatre anys, i quan la mamà em va telefonar i em va dir que era morta, abans de plorar vaig buscar algun cedé de Mozart que inclogués el concert. Vaig agafar un post-it, hi vaig escriure “track 2” i el vaig enganxar a la tapa. Vaig asseure’m al sofà amb el cedé a la falda i vaig abaixar el cap a la mort de la baba per plorar i per vergonya d’haver deixat de tocar el piano feia tant.
 
El dia del seu enterrament, la seva néta mirava el taüt i deia que perdona, baba, però quan vaig marxar a viure a Barcelona no em vaig endur el piano perquè era molt car el trasllat i l’afinació i una cosa ha portat l’altra i ara mira, tu aquí esperant que jo t’honori i, al capdavall, només un sagristà del color de la cera premerà el play.

@esierraserra

Comentaris

    Juak Juliol 13, 2015 10:43 am
    Espe, després de la lectura rellegida de la "CAPSETA" de torn, que comentari puc fer-te que s'ajusti a les teves inquietuds? Com sempre em quedo pensatiu i sense saber que camí prendre. M'ha agradat malgrat el seu to de tristesa, la vida no es pot tornar enrere, si que podem redirigir l'actualitat, aprofitant el nostre bagatge d'experiències bones i menys bones. Una abraçada
    Anna C. Juliol 13, 2015 7:18 pm
    Espe, n'estic segura. La senyora Lluïsa en va estar i n'està ara, d'orgullosa de tu, de la teva sensibilitat, d'aquest text i dels altres, del teu caparró imparable. T'estimo.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...