Condemna a mort

No ha calgut suplicar que intentin salvar la criatura, perquè ja saps que és impossible

Foto: Anthony Tran


Et despertes en la foscor i ja no saps res. Et mires la via que portes a la mà i tornes a notar el moviment dins la panxa. Voldries com res al món que s’estigués quieta. Així no series conscient d’aquell batec de vida que està condemnat a mort. T’has posat de part a les vint setmanes, com ara fa tres anys, i aquest cop no ha calgut suplicar que intentin salvar la criatura, perquè ja saps que és impossible.

No ha servit de res que t’hagin cosit per dintre, ni les setmanes de repòs absolut que van seguir la intervenció. Ahir a la nit vas trencar aigües, i mentre el líquid tebi et regalimava per les cames vas sentir que se’t fonia la vida. Almenys aquest cop han tingut el detall de donar-te una pastilla perquè no et pugi la llet. Així t’evitaràs arribar a casa com l’altra vegada, amb les mans buides i els pits plens. De llet i de ràbia.

Ara el sentiment és de desolació absoluta. “No ho torneu a intentar”, diu el metge. I saps que el teu fill t’espera a casa, i que preguntarà, com cada dia, quan falta perquè arribi la germaneta.

Comentaris

    Anònim Octubre 16, 2020 1:51 pm
    Has plasmat han tanta senzillesa i humanitat els sentiments que genera la perdua del ésser que més s'estima que m'ha esborronat la pell
    Anònim Octubre 16, 2020 4:10 pm
    Realment és molt trist!
    Anònim Octubre 16, 2020 10:37 pm
    quantes dones hem hagut de viure aquest moment, i no una vegada sino dues. A la gent li sap greu això que t'ha passat, i et vol reconfortar dient que l'oblidis. Doncs jo no vull oblidar, els vull recordar tota la meva vida, perquè ells en formen part. Els desitjava, els esperava i els estimava sense que els hagués vist, eren dins meu. Mai els oblidaré.
    Bàrbara Octubre 17, 2020 1:05 pm
    Quina llàstima...a mi em va passar estant de 24 setmanes...i a l'hospital em van donar el pèsam amb molt poc tacte...però afortunadament la fístula de la bossa amniòtica es va tancar i després de passar 2 setmanes ingressada vam tornar cap a casa a continuar amb el repòs absolut...la nena, ara té 15 anys i cada dia dono gràcies a la vida per tenir-la amb mi. El germà de 15 mesos també l'esperava amb il.lusió... Molts ànims!!!
    Anònim Octubre 18, 2020 11:37 pm
    Totalment d’acord... jo tampoc no vull oblidar. No em sembla just. Aquest novembre recordaré que hauria fet set anys, si no l’hagués sentit marxar un 17 de maig amb 12 setmanes. Però no ho dic, ningú no ho vol sentir. Enterrar-lo en la memòria com si mai no hagués existit... no ho vull fer. D’aquell dia recordo el dolor, el fred i la soledat. La mateixa sensació fisica i a l’ànima. Despertar de l’anestesia i sentir la panxa buida i sentir-me jo també buida. No hi havia res a salvar, era massa d’hora i el meu cos ja l’havia deixat sense oxígen ni nutriens per una malaltia autoinmune meva encara per diagnosticar. La seva germana que ara té 5 anys, és llum, alegria, calor, explosió de vida. I algun dia sabrà qui és el seu estel especial, el que sovint li dic que un dia vaig penjar al cel abans que ella neixés amb una escala molt llarga.
    Montserrat Octubre 15, 2021 11:05 pm
    De

Respon a Bàrbara Cancel·la les respostes