I de cop tot encaixa

D'aquí a poc temps ja no li riuran aquests ulls tan grossos quan et vegi d'un tros lluny

Eva Armisén
Eva Armisén

Ara ell dibuixa una rosa i tu escrius. Abans heu anat a la platja, ell s’ha banyat sencer i tu només les cames. El teu idil·li amb el mar avança a poc a poc aquest abril. I encara abans heu anat al carrer Major: li has comprat un llibre per a nens més grans i un peluix de color verd, el monstre de la calma.
 
D’aquí a poc temps ja no voldrà peluixos, ni et demanarà sisplau si avui que esteu sols pot dormir al teu costat. D’aquí a poc temps ja no li riuran aquests ulls tan grossos quan et vegi d’un tros lluny, ni t’abraçarà com fa ara sempre que el vas a recollir a l’escola o a la coral o a l’esplai.
 
Però el que més enyoraràs, el que comences a enyorar en tímids rampells de nostàlgia anticipada, serà que no et busqui la mà quan aneu pel carrer. Caminar de la mà del teu fill petit et dona força i ales i escalfor. Et sents i et saps refugi contra les tempestes del món.
 
Us doneu la mà i, a l’acte, el temps i l’espai encaixen com un vers quan n’encertes les paraules. A la vida deixen de faltar-li peces, els dracs se us mengen a petons i no us cal res més per arraconar la por.
 
Quan us doneu la mà, tots els monstres de l’univers són el monstre de la calma.
 

Eva Piquer

Comentaris

    Anònim Abril 25, 2017 10:42 pm
    Que bona ets fantasti recomfortable tendre i amoros Petons
    Núria Ferrando Abril 26, 2017 6:11 am
    M'has fet emocionar Eva. Sovint els meus fills de 10 i 6 anys em donen la seva ma, i anem pels carrers de Barcelona caminant. Aquesta sensació de tenir-los de la ma un a cada costat, i avançar junts tots 3, és de les més gratificants que he sentit mai. Sé que no durarà gaire molt més temps, però sempre ens quedarem amb aquesta experiència tan bonica i reconfortant. I quan siguin grans els recordaré feliç que en un altre temps anàvem de la ma. Gràcies
    joana gil de perosanz Abril 26, 2017 8:01 am
    Preciós...
    Anònim Abril 26, 2017 8:30 am
    Gràcies per escriure allò que sentim i no tots sabem expressar.
    Núria Abril 26, 2017 8:44 am
    Però quan volen sols del tot els perds una mica ... sobretot si són nois.. És llei de vida i han de fer el seu camí.. Si has aconseguit veure'ls feliços no demanes re més...
    Núria Polo Abril 26, 2017 9:23 am
    Eva Piquer, ets tot un descobriment per mi! Que ben trobades sempre les teves paraules!! dolçes i senzilles.. fermes i contundents..amb humor i d'altres emprenyada..amb annels i desitjos de vegades.. Però sempre, parles el mateix idioma i dius allò que jo també penso. De manera fàcil i bonica. Gràcies per escriure, i per molts anys et pugui llegir.
    Imma Vila Abril 26, 2017 10:08 am
    Encara recordo que fins els 16 anys i cami del Santa Anna anavem agafats de la ma...els amics reien m'expicava... Sempre les mans, com Arrels indestructibles, vincle de Tendresa i Calma quan hi havia neguits... " Les teves mans acaronant els meus cabells, amb l'excusa d'acaronar-los..." No veuras els camins, que el temps hi ha dibuixat fill, nosaltres les altres Mares, no recollirem les vostres Flors el dia de la Mare...pero a cau d'orella m'has dit: " no ploris Mare, perque els Angels de fa dies, estan omplin cabacets d'Amor i de Flors per vosaltres les Altres Mares..."
    M.P.C. Abril 26, 2017 10:56 am
    ... Després, seguirem caminant, l’un al costat de l’altre, sense donar-nos la mà. Però et seguiré de lluny i de prop, amb el pensament i amb el cor. I amb el fil i l’agulla sempre a punt. Per quan necessitis sargir els estrips que et farà la vida. Només per si de cas...
    ElsaG Abril 26, 2017 11:22 am
    Estic encongida per dins, amb un nus al coll que em recorda emoció. Jo, que no sóc de rebre masses paraules del meu nen. Que haig d'escoltar el que em diu darrera de les seves mans, dels seus ulls, però que per altre, tinc un bebe gran, tu ja saps. M'ha encantat, però que molt.
    Anònim Abril 26, 2017 11:25 am
    Encara avui, quan passejo amb la meva filla de 25 anys i m'agafa la mà, tots els monstres són els de la calma. I a la panxa notes una escalforeta que fa que tanquis els ulls per un moment i et sentis bé, molt bé.
    Eva canadell Abril 26, 2017 1:11 pm
    Malgrat passin els anys tot segueix encaixant i en moments essencials de la seva vida seguiu sent ,com en inicis ,la mama i tu
    M. Carme Abril 26, 2017 1:35 pm
    I un dia, vas amb ell pel carrer i de sobte et deixa anar de la mà, i se la posa a la butxaca. Llavors veus venir de cara una altra mare amb una nena, de la seva classe, i t'adones que ja l'has començat a perdre una mica...
    Cris1973 Abril 26, 2017 1:57 pm
    Jo cada matí m'abraço amb el meu fill de 8 anys, i aquells segons m'omplen de pau, tranquil·litat i d'energia.
    Bibiana Abril 26, 2017 2:14 pm
    Preciós. Ben cert!
    Anònim Abril 26, 2017 2:24 pm
    Vital, enciçador, desperta emocions dormides!!!
    M.P.C. Abril 26, 2017 3:22 pm
    ...Sense donar-nos la mà seguirem caminant, l’un al costat de l’altre. I després, et seguiré de lluny i de prop amb el pensament i amb el cor. I a la mà, hi tindré el fil i l’agulla a punt per sargir els estrips que la vida et pugui fer...
    emg Abril 26, 2017 3:33 pm
    Les nostres mans s'allunyen però els anys faran que s'acostin. _ T'emportes l'esmorzar? _ Si. Adéu. _ Què tinguis un bon dia fill Bum!. (Cop de porta) Aquesta tarda aniré a casa la mare que avui en fa vuitanta-u. Avui les voreres estan molles, passaré per casa de la mare i anirem a berenar que avui en fa vuitanta-u. _ Dona'm la ma no fos cas que rellisquis! _ Ai si filla meva!
    Anònim 25/4/2017 Abril 26, 2017 4:11 pm
    Quan els fills han aixecat el vol, acostumen a venir els néts, i altra volta tornes a agafar els nens de les mans, i tornes a viure aquells moments, que semblà en molt lluny!!!
    Xavier2222 Abril 26, 2017 4:41 pm
    tan important com haver-ho viscut, és recordar-ho i saber-ne el valor.
    Anònim Abril 26, 2017 9:00 pm
    Imaginat si a més et diu mentres t'agafa la ma:"i tu mare si surten esquelets no tinguis por eh"
    LluisaC Abril 26, 2017 9:45 pm
    Recors ja numes de aquells anys tan felicos que no tornaran ni tornaran aquellas mirades dels meus nens diguen t'estimo i et necesito Ancara cuan vag sola pels carrers tribu a falta portarlos al darrera rien i jugan i els ulls sen van darrera las mares a las que ara els portan ellas i pensu disfrutals que numes es una vegada Cuan son grans tambe t'estiman pro es un altre historia i no tenen ni idea cuan tels quedas miran el que pasa pel teu cap ni tampoc o entendrian Fins el die que els i toqui a ells I despres te recordaran a tu i entendran tot Es tot llei de vida i aixi o em d'acepta
    Montse Busquets 26/04/2017 Abril 26, 2017 10:07 pm
    Tant proper, com si reflexessis la vida d'aquets dies a casa, dormim el meu fill de 4 anys, i jo plegats abraçats a el monstre verd de la calma des de fa mesos, i caminem cada dia agafats de la mà lligats per no perdre'ns.... simplement preciòs... gràcies
    Anònim Abril 26, 2017 10:17 pm
    Tingueu esperança, el meu en te 17 i encara fa totes aquestes coses i no li fa vergonya, les desitja com el primer dia i diu que no passa res perque es faci gran, és increïble i tant dolç!! ?
    Nupi Abril 26, 2017 11:22 pm
    Que bonic això que encaixen l'espai i el temps. Cert, cert, cert. Jo encara li puc donat la mà, però és cosa de dies....tambŕ hi penso tot sovint. El.cercle s'està obrint i hi ha tantes coses interessants allà fora!
    Toni C. Abril 27, 2017 12:31 am
    Emotiu, cert, sincer, real, vital, gràcies eva, m ha emocionat
    Pax Abril 27, 2017 10:01 am
    Primer els portes enganxats a tu amb la motxilla i després agafats de la mà, però ara, ja amb 10 anys, ella se m´agafa del braç o jo de vegades l´agafo per les espatlles , la mida perfecte per apropar-la cap a mi i fer-li un petó al cap. Però encara moltes vegades ella s´agafa de la meva mà, amb una naturalitat que m´omple i em fa pensar que encara tinc temps, que la vida encara em regala aquests moments per disfrutar d´aquesta complicitat que ens uneix i deixar-me anar com ho fa ella.
    Anònim Abril 27, 2017 3:22 pm
    Me la fet arrivar el meu fill (aviat ell ferà 35 anys)... estic segura que ha sigut un record i un retrat del que també nosaltres varem viure en temps passat i de vegades present. Aquests son el fruit d'aquelles llavors.
    ESTER RADUÀ Abril 27, 2017 3:49 pm
    Les teves tendres paraules, els teus tendres vivències maternals... M han portat a recordar, rellegir les meves paraules i vivències. Aquí les deixó : M'agrada passejar de la mà de la Neu, compartir els nostres moments, enfadar-nos, discutir, per un, No!!! M'agrada mirar-la com dorm, pensar, desitjar, somiar, que siguí feliç!!! Ara amb el temps penso que vaig tenir sort de viure aquells moments amb els ulls oberts, omplint-me de bon moments, d energia, alegria, i així cada dia fins hi tot en aquest moments d adolescència. Són moments per sempre.
    Anònim Abril 27, 2017 7:47 pm
    Sempre, d una manera o altre, podem ser el seu refugi, fins i tot quan no s han perdut... molt bonic
    glòria olivella Maig 2, 2017 2:18 pm
    Ui, això de les mans infantils inspira moltíssim, veig. Quin tip de baixar comentaris. Preneu nota i tingueu una mica de paciència tots els que enyoreu (o pre-enyoreu) les mans mata-pors a dues bandes de les vostres criatures: les dels néts són una meravella!

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...