Foto: Silke Gerstenkorn
A l’esquerra hi ha el sol i a la dreta, la tempesta. No saps on mirar. Les rodes xiulen i avancen. A la falda tens la bossa plena de papers i claus i el bolígraf que ja has trobat tres vegades. Una tauleta a mitges amb la noia que t’ha respost que només seran 45 minuts. Gràcies.
Compartiu un camí que, com si fos llei de vida, per avançar ha de deixar enrere. I així tots junts sembla que aneu al mateix lloc. Però cadascú espera la seva parada. Cada home i dona té la seva bossa o maleta o butxaca –que difícil és viatjar buit–. Hi ha qui arriba o qui se’n va. Qui descobreix o qui repeteix. Qui ha deixat enrere un mocador blanc, dels que no es veuen. Qui té al davant una llibreta per estrenar. O qui fa igual que fa cada dia. Te’ls mires i et preguntes si, en el fons, ells, com tu, per arribar on volien arribar també s’han hagut de perdre.
Un. Dos. Cinc. Set. Comptes amb els dits els túnels que travesseu. Negre i més negre que tot d’una és blau. Has triat l’esquerra: el mar immens. El cel sense núvols. I li diries, a la noia del costat, has vist quin sol més gran? Potser guanyarà el bon temps. És en aquest vagó –un vagó qualsevol– on veus que per passejar pel món en tindries prou amb una finestra, dos pams de taula, una estació on anar i una altra on tornar.
1
0
