El pla

El primer que faig és anar al diccionari.

adult -a
[del ll. adultus, –a, –um, íd., participi del verb adolescĕre ‘créixer’]

1 adj Pervingut al terme de la creixença, de l’adolescència.
2 m i f Persona gran o adulta.
3 adj BIOL Dit de l’organisme totalment desenvolupat i que pot reproduir-se.

Vist, entès, soc adulta. En centímetres no creixeré més. Només passarà en plecs de pell i en durada. D’acord. Soc adulta i tinc uns quants accessoris supervendes del personatge. Un fill, un sou, rentaplats, prop de quaranta, un trepant, un ex, ibuprofens, nostàlgia dels noranta.

Es veu que sí, que ho soc. Però, em dic, no pot pas ser només això. Edat i atrezzo. No, home, no.

Penso: ser adult és tenir un pla. Edat i un pla. Un de prou vague per poder fer-ne un cas misèrrim. Però intenció, direcció. Potser és això. I busco el pla que dec tenir viu, arrelant-germinant-florint, fent xup-xup al magma roent de l’adultesa. Un de bo, un de meu, un que explicat a altres adults faci dir uau, faci dir caram, faci dir això sí que és un pla [aplaudiments].

No trobo el pla. El bo, no. Tinc el normal, el de cada dia, les estovalles llantiades i rònegues que ja no treus mai de taula dels plans. El de fer veure que ets adulta, d’actuar com una adulta fins que sigui veritat. I anar vivint mentrestant.