El present és una fàbrica

Em va semblar trist imaginar la memòria com les gepes d’un camell

Foto: Maria Ziegler
Foto: Maria Ziegler

Els darrers mesos he llegit, per motius que no venen al cas, uns quants llibres sobre la memòria; en un d’ells —no em feu diu quin— explica que els records s’associen vivament als llocs on es produeixen i que funcionen com un ancoratge, de tal manera que la memòria no deixa de ser, aleshores, una mena de mapa del qual ens servim per orientar-nos per la nostra vida.

És també en aquest principi que descansa el mètode loci, un mètode mnemotècnic que consisteix a associar les coses que volem recordar a espais físics reals, a itineraris, de manera que quan les vulguem portar a la memòria només ens calgui recórrer la ruta mentalment.

Aquest mètode també rep el nom més poètic i evocador de palau de memòria. En efecte, la memòria és ben bé això: un palau amb massa habitacions per visitar-les totes i per no perdre’n alguna clau de tant en tant, passadissos amb portes secretes que s’obren quan menys t’ho penses i tot d’escales marbrades, motllures i llums d’aranya, un edifici esplendorós, però difícil i car de mantenir. Un palau que amb el temps es va quedant sense majordoms per esdevenir només una ruïna en potència. Llavors les aranyes ja no són metàfores per als llums, són les bèsties que poblen els racons de la teranyina mental, al costat dels corcs que tot ho devoren.

Aquests llibres que llegeixo expliquen també que, de la mateixa manera que sense veure, tocar, ensumar un lloc, ens serà més difícil cridar els records, també les etapes vitals funcionen com llocs, i un cop se’n tanca una i se’n comença una altra, els records de la primera s’aniran fent indefectiblement més dèbils. Perquè el que recordem i, sobretot, el que oblidem no ho triem nosaltres. Ara que he canviat de fase vital, em fa entre por i pena saber que aniré perdent records com qui va pel món amb una butxaca foradada. Mai no m’ha agradat cosir.

Tot això ve a tomb per dues coses que m’han passat en el darrer any relacionades amb els espais i la memòria. La primera, tornar a viure en un edifici on havia viscut fa vint anys, quan tenia la vida gairebé per estrenar. El dia que vaig entrar al pis on visc ara i vaig veure que tenia les mateixes rajoles a terra, la mateixa distribució, la mateixa cuina catastròficament vella, em vaig posar a plorar. La memòria m’havia bufetejat d’improvís i com que els records que em van tornar no m’hi cabien a dins, els vaig haver de deixar sortir pels llagrimalls.

La segona cosa és que ahir vaig entregar les claus de la casa on vaig néixer i on vaig viure fins que vaig marxar-ne amb vint-i-dos anys. Ara en tinc quaranta-quatre; és, per tant, la casa de la meitat de la meva vida. Allò sí que era un palau de la memòria, hòstia, i ara els que l’han comprada entraran amb malls i broques per carregar-se les rajoles de la meva infantesa, les persianes de ferro, pesadíssimes, que gemegaven amb el vent (¿m’advertien d’alguna cosa que no vaig arribar a entendre?), el doble mirall de l’armari emportat dels pares on em veia reproduïda infinites vegades, les escales de fusta —catorze— (sé quines grinyolen i quines no, perquè totes les vigílies del matí de Reis me les estudiava i assajava per l’endemà no fer soroll en pujar-les d’amagat), les mateixes escales des de les quals se’m va revelar que, malgrat el que em creia, no podia volar. No sé si els intrusos rebentaran el terra hidràulic preciós de quadrets negres sobre blanc, on un dia vaig tenir el meu pare ajagut durant quaranta-cinc minuts, amb un atac de cor que li estrenyia el cor mentre esperàvem l’ambulància que li va salvar la vida: em cantava obsessivament la combinació de la caixa forta, gairebé com si fos una oració que el pogués salvar. El rosari del capitalista penedit.

I diuen els llibres aquests que llegeixo que ara que no podré entrar més en aquest palau de dues plantes on guardava de tot i massa, els records se’m difuminaran de mica en mica.

Fa anys, la meva mare em va dir que aprofités que era jove, perquè estava fabricant els records dels quals després em tocaria viure. Em va semblar trist imaginar la memòria com les gepes d’un camell que s’han d’omplir d’aigua per sobreviure al desert de no-vida que vindrà després; la idea (terrible) que la vida s’acaba molt abans que el cor deixi de bategar. Tampoc no estava preparada per enfrontar-me a la responsabilitat de fabricar-me records dignes cada dia.

Margarit va dir que estimar és un lloc. «Perdura al fons de tot: d’allí venim. / I és el lloc on va quedant la vida». Es diria que parla de la memòria: el lloc d’on venim i on va quedant la vida. La memòria és un lloc, doncs. El passat n’és un altre. El present, però, és una zona d’obres. És la fàbrica, la constructora que aixeca les parets del palau (jo només reso perquè les meves no siguin de cartró pedra com les de ma mare). Fent, doncs, un sil·logisme trampós, podríem deduir que: Si Estimar és un lloc i Recordar és un lloc, Recordar és estimar. De vegades, fins els sofismes són certs.

Jo procuraré oblidar tan poc com pugui, però si els pensaments fugen, que fugin, no m’hi aferraré, perquè tinc el futur. I el futur també és un lloc. Un palau nou ens espera a cada cantonada.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...