He viscut a moltes cases. Ara, casa meva és a prop d’un dels pisos on vivia a finals dels vuitanta i repassejo les voreres (totes) i botigues (les que no han canviat) que ens feien de paisatge al binomi intermitent que fèiem amb ma mare fa trenta anys. En un dels aparadors, feia cantonada, entre robes, cintes i altres coses virolades hi havia unes sabates de xarol, i jo em mirava els peus i les volia. Les volia molt, lluents i negres, amb aquell llacet que no lligava amb res del que tenia a l’armari. Les volia molt, tan delicades, tant, que l’aigua les feia malbé i s’havien de netejar amb un cotonet mullat amb llet. No se’m van fer mai malbé, les sabates de xarol, perquè mai no van ser i al meu cap de nena les coses no s’espatllaven; imaginades als meus peus estaven sempre intactes, eren sempre del negre brillant de l’ull d’un animal.
No s’espatlla el que no es fa servir, però si es té, no trobo el sentit a no fer servir. Penso en les famílies que plastifiquen sofàs flonjos d’entapissats caríssims i es condemnen a seure sobre un dels materials més incòmodes que hem parit, amb les cuixes encetades, amb la pell, en defensa, suant. En les persones que poden comprar un Monet i no se’l miren mai perquè, amb por de robatoris i amics passats de voltes, el primer que fan és encarregar-ne una còpia, una imitació, per tenir exposada a casa i tancar en un cubicle assegurat d’un banc suís l’original. Tenir. Però no tenir, no viure.
Ara que torno a passar davant d’aquell aparador que ha resistit el pas del temps i les modes comercials abaixo els ulls i recordo amb cap de dona aquelles meves sabates de xarol que no van ser meves mai. Lluents, intactes. Mentida. No tenir és el cas més extrem de conservació possible, però prefereixo fer servir, gastar, espatllar. Que el que me’n quedi al cap almenys sigui real.
