Tota la vida

Era inevitable: el olor de las almendras amargas le recordaba siempre el destino de los amores contrariados.
 
Encara bategava el nostre primer petó –un dilluns, el teu Peugeot 205, els meus vint anys i tretze dies– quan vam decidir que llegiríem una novel·la alhora, cadascú el seu exemplar. Potser és la cosa més maca que he fet mai per amor.
 
El meu llibre va anar i tornar de l’illa de l’avi. Me’l vaig endur a Binidalí i a cala Macarella i a Es Grau. Li vaig fer fotos al costat de les avarques blanques, amb el mar de fons. Sempre que l’agafo em sembla notar-hi l’olor de sal.
 
El capitán miró a Fermina Daza y vio en sus pestañas los primeros destellos de una escarcha invernal. Luego miró a Florentino Ariza, su dominio invencible, su amor impávido, y lo asustó la sospecha tardía de que es la vida, más que la muerte, la que no tiene límites.
 
No m’hi puc jugar res perquè ni ho sé del cert ni soc de fer apostes, però vull creure que ens la vam acabar al mateix temps, aquella novel·la màgica. Que vam llegir a la vegada (jo a Menorca, tu a Barcelona) la resposta que Florentino Ariza tenia preparada des de feia cinquanta-tres anys, set mesos i onze dies amb les seves nits.
 
Que és també el que hauria respost jo si algú m’hagués preguntat fa vint-i-set anys, deu mesos i quatre dies, amb les seves nits, quant creia que duraria aquell nosaltres acabat d’estrenar.
 
Tota la vida.