Més enllà d’Orió

Foto: Juanma Peláez

He vist coses que fa un mes no m’hauria cregut. He vist coses que voldria que el meu fill no hagués hagut de veure mai. He vist coses que no podrem ni voldrem oblidar.

Durant molts dies, he vist detenir polítics per fer política. He vist vaixells guarnits amb personatges de dibuixos animats farcits de ràbia i covardia. He vist estibadors, bombers i pagesos rebentant els discursos de la progressia acomodada. He tornat a veure cassoles repicant als balcons, com quan lluitàvem contra aquella guerra tan llunyana.

Però tot empal·lideix com estrelles llunyanes després d’aquest diumenge. He vist gent aplaudir quan apareixien urnes de matinada. He vist el meu poble sortir al carrer com no havia sortit mai. He vist gent a qui li sua la independència anar a votar en un referèndum en què no creien. Els he vist quedar-se a defensar els col·legis perquè creien que era l’única manera de defensar els seus drets. He vist gent gran anar als col·legis quan ja havien vist que les porres no els respectarien. He tornat a veure pilotes de goma que crèiem que ja havíem derrotat. He vist bombers plantar cara a la policia i policies plorar d’impotència davant la brutalitat d’altres policies. He vist gent cridar que no tenia por per provar d’espantar la por. I al final, he vist urnes plenes de vots defensades per carrers plens de gent.

En la nit més fosca, he vist un president del govern parlar d’un dia que no ha existit. L’he vist viure en un món antic, sense mòbils i sense xarxes, on la veritat es podia amagar sota el pes del poder. He vist polítics mentir sobre els cossos de vuit-cents ferits. Els he vist insultar els ciutadans, intentant convèncer algú, no sé qui, que tota aquesta gent era un ramat enganyat i manipulat. Els he vist, un i altre cop, incapaços d’obrir camí al diàleg, després de veure com amb la força ho havien perdut tot.

I sobretot he vist llàgrimes plenes de dignitat, somriure combatius i solidaritat infinita. Aquestes imatges no se les podrà endur la pluja.