L’equilibrista

On va a parar, jugar-se-la, podent anar per terra ferma

Foto: ∗FranJa


Et senties segura, agafada de la seva mà. Te la sostenia amb fermesa mentre et guiava per l’interior d’aquella carpa acolorida. Les tonalitats vermelles, grogues i blaves que s’escolaven amb la llum del capvespre li conferien, a l’espai, una atmosfera màgica.
 
Vas triar la cadira d’enmig d’ells dos. Allí asseguda, abans que comencés la funció, vas constatar que les puntes desgastades de les teves botes negres no arribaven a tocar el terra de lona blau marí. Com el detestaves, aquell calçat rígid que havia d’adreçar els peus plans que portaves de sèrie.
 
L’olor de crispetes t’arribava barrejada amb la dels animals engabiats. Es produí una breu introducció musical i, sota els focus, van aparèixer uns senyors que –vestits amb roba vistosa i un nas vermell– aconseguien fer riure a part del públic. A tu no. No et feien ni mica de gràcia.
 
Les actuacions, la música i els jocs de llums s’anaven encadenant. Res del que allí succeïa et provocava cap sensació remarcable. Llavors va aparèixer ella. Era lànguida, gràcil i de mirada trista. El mallot blanc i la faldilla curta vaporosa li conferien aparença d’àngel fràgil. Va pujar les escales situades a un extrem de la pista gairebé sense tocar-les. Un cop dalt de tot es va quedar immòbil a la petita plataforma. Va agafar aire i, amb els braços estirats i els ulls clavats a l’altre extrem, va recolzar un dels seus peus descalços sobre la corda.
 
D’un bot et vas posar dreta i et vas agafar amb força a la cadira del davant. Contenies la respiració mentre ella, aliena al teu patiment, anava avançant sense por.
 
Assenyalant-la amb el dit, vas girar el cap per mirar la teva mare. És l’equilibrista, filla. Et va dir, acostant-se a tu. Vas tornar a alçar els ulls cap a ella. E-qui-li-bris-ta, vas repetir-te diverses vegades, síl·labejant, en veu baixa. Volies retenir aquella paraula. Equilibrista!, vas exclamar tot seguit, dibuixant un somriure. Un sospir alleujat es va escapar de la teva petita caixa toràcica quan ella va aconseguir arribar a l’altra banda i, d’esma, vas tornar a mirar-te els peus.
 
En aquell moment no sospitaves que la mà que t’havia acompanyat fins al teu seient no hi seria sempre per evitar-te les caigudes. Algun dia et desfaries d’aquelles maleïdes sabates i, voilà, allà dalt, esperant-te, hi hauria la teva corda fluixa particular. En el manual d’instruccions, les recomanacions serien clares: per realitzar l’equilibri amb èxit caldria no mirar avall ni enrere. S’hauria d’avançar fixant la vista endavant i desfer-se dels pesos innecessaris que dificultessin el moviment. Entesos.
 
Potser al principi desistiries de travessar-la, les alçades no et feien el pes. On va a parar, jugar-se-la, podent anar per terra ferma. Però més endavant, quan –per fi– gosaries ignorar el teu jo més racional, t’hi atreviries inclús sense xarxa. I, què coi, confiada a allò que t’esperava a l’altra banda, fins i tot amb els ulls closos. I notant les mans suades i el calfred a l’espinada, encadenaries un pas darrera l’altre. Seria durant l’execució d’aquella acrobàcia quan tindries la certesa que per aquelles coses que poden sortir malament són per les que val la pena arriscar, deixar-s’hi els sentits i, en el pitjor dels casos, la vida.

Comentaris

    Ginesgon Novembre 9, 2017 10:19 pm
    Molt bonic i il.lustratiu! M'ha agradat molt! ENHORABONA Núria!
    Anònim Novembre 9, 2017 11:04 pm
    Un país d'acrobates necessitem.
    Albert Pujol Novembre 10, 2017 6:04 am
    Xica!!! Està molt bé!!! M’ha arribat el missatge, he xalat com m’has portat al final amb el llenguatge, he sentit una mica de veu interior......felicitats per dir moltes coses en molt poc text!! Albert
    Magibat Novembre 10, 2017 7:59 am
    Sempre endavant Nuria!! Xulissim!
    Montse Franch Novembre 10, 2017 5:29 pm
    Enhorabona Núria, M'ha agradat molt...
    Joana ms Novembre 10, 2017 8:37 pm
    Quina bonica sorpresa haver pogut llegir un escrit teu..i no esperava menys, una preciosa metàfora de l'educació i de la vida!!! A veure quan em passés el llibre que m'encantarà seguir...
    Mireia Grangé Novembre 12, 2017 11:18 am
    Me vas dir que escrivies... però no m’imaginava res. M’ha encantat. Positiva, forta, valenta... ets una crack
    Assumpta Ripoll Agost 31, 2019 12:38 pm
    Moltes felicitats‼️‼️ M’ha arribat al cor que la filla de la M. Pilar sigui un crac escrivint? Molts èxits ??

Respon a Magibat Cancel·la les respostes