Escriu-me

Quina mesquinesa, totes i cadascuna de les proves d'amor que es demanen o s'exigeixen

Foto: Hannah Jacobson


Un dia et vaig demanar que no deixessis mai d’escriure’m, només pel gust que em diguessis que sí, que m’escriuries sempre, fossis on fossis, passés el que passés. Quina mesquinesa la meva, fer-te prometre un impossible com a prova d’amor. Quina mesquinesa, totes i cadascuna de les proves d’amor que es demanen o s’exigeixen, fins i tot aquelles que neixen del pànic de perdre l’altre, del pànic de perdre’s. Sé que en aquell moment et creies les paraules que em deien que sí, que m’escriuries sempre, de la mateixa manera que sé que jo sabia que no podries complir la teva promesa. Que si mai arribava el dia del comiat (que tu volies serè i adult, sense retrets, tal com va ser), empresonaríem els mots al coll i a les costelles fins que ens rebentessin per dins. Que si érem, en part, era perquè ens escrivíem (i perquè fèiem l’amor com ens escrivíem). I totes les cartes que enyoro, totes les lletres de tu que no van arribar mai, no són cap deute ni cap promesa incomplerta: són el mateix buit de tu que he après a dibuixar contra el cel canviant de cada octubre, de cada tardor d’ençà del teu (del nostre) silenci. 







* text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Comentaris

    Alèxia Octubre 10, 2020 11:37 pm
    Trobo una delícia llegir el que probablement moltes (persones) hem sentit I no hem sabut o no hem tingut l'oportunitat d'expressar. Gràcies per aquest text Sònia Moll I per les teves tendres paraules! .

Respon a Alèxia Cancel·la les respostes