Estima’m, folla’m

Per què ens costa creure que el deliri de la plenitud no pot ser origen d’obres mestres?

Foto: Bluebird Images


En la seva correspondència amb Lou Andreas-Salomé, Rilke expressa reiteradament la seva obsessió per desvincular-se del món, i de les dones en especial, per dedicar-se de manera exclusiva i malaltissa a la creació, amb la idea de fons que tota dedicació a cap altra cosa xucla recursos per a l’únic que importa: l’excel·lència artística.
 
La història de Rilke alimenta el discurs que el geni necessari per crear una obra mestra neix d’una certa amputació vital, d’una (volguda) incapacitat per a la felicitat. Fer una obra mestra exigiria, per tant, sacrificar-hi la vida. És una narrativa que encara avui, en part, comprem i que té una base psicoanalítica, disciplina molt en voga en temps de Rilke i que li era molt propera –Andreas-Salomé col·laborà estretament (i hi ha qui diu que carnalment) amb Freud. La narrativa del geni infeliç beu d’idees freudianes com la sublimació o el desplaçament: si em prohibeixo entregar-me a res més, hauré de canalitzar tot l’amor, la passió, la devoció, en la meva obra.
 
Sabem també que Rilke es matava a palles, cosa que el preocupava en extrem, sobretot perquè no podia parar: es masturbava desaforadament i després atribuïa a això tots els seus mals. Devia imaginar que amb cada pol·lució perdia una mica de la seva genialitat.
 
A mi de tot plegat em sobta una cosa: ¿s’ha vist mai una planta que  doni fruits més saborosos si se la priva per sistema del que li cal per desenvolupar-se plenament (una terra fèrtil, aigua i llum en la justa mesura, espai per créixer)? ¿Coneixem potser cap animal que experimenti una desbestialització sublim quan se l’aïlla, quan no se’n té cura o passa gana?
 
Un ésser viu sotmès a privacions físiques o emocionals, o bé mor o bé esdevé una cosa monstruosa –no puc evitar pensar en alguns capellans i les seves atrocitats–, per bé que la monstruositat no sempre està del tot exempta de bellesa, esclar, així: la perfecció miniaturesca dels bonsais o, també, els peuets d’una xinesa benestant de finals del XIX, símbols de la delicadesa femenina que, sota les venes, amagaven unes deformitats terrorífiques.
 
Potser resultarà que Rilke i la seva obra eren també deformitats, cosa que confirmaria que el que més ens fascina és la monstruositat, la inhumanitat humana. Rainer Maria, el monstre de geni hipertrofiat a còpia de turments.
 
¿Què hauria passat si s’hagués atrevit a entregar-se del tot a algú, i en lloc de tantes manualitats d’entrecuix, hagués tingut el coratge de, entre elegia i elegia, aferrar una dona i dir-li: t’ho dono tot, estima’m, folla’m? De debò volem pensar que no hauria estat capaç d’escriure el que va escriure? Per què ens costa creure que el deliri de la plenitud no pot ser origen d’obres mestres tant o més que el discurs de la genialitat tortuosa?
 
Jo, de moment, practicaré l’estima’m-folla’m, i aviam què passa. Crec que no em mortificaria ni que a canvi aconseguís ser Rilke.
 

Comentaris

    Anònim Desembre 7, 2020 5:17 pm
    Un text per reflexionar. No havia llegit res de Carlota Gurb i ha estat una trobada.

Nou comentari

Un ramito de violetas
A veces sueña y se imagina/ cómo será aquél que tanto la estima
Més entrades...
I el plaer de les dones?
14 dibuixos de Lyona sobre els tabús, la ignorància i la pressió masclista que reben les dones
Més entrades...