Guarderia de finals dels setanta. Encara ningú no en diu llar d’infants. Almenys, no en aquest barri. Fa només uns mesos que hi vivim. Fins que siguem adolescents no coneixerem cap altre indret de la ciutat. La mare m’ha dit que l’any que ve aniré al parvulari de l’escola gran. Em deixa a la porta amb una mestra, fa un pas enrere i s’allunya una mica. M’agafa pànic. On són els meus germans? Algú m’empeny amb la mà plana per l’esquena i en uns segons em dilueixo en un riu de criatures amb bates roses i blaves que llisquen cap al fons del passadís com si no tinguessin peus.
Una mestra que no és mestra perquè porta una bata diferent, de color blanc brut, té la veu molt gruixuda i fa pudor d’alcohol i de tabac negre. La mare li diu la enfermera, però ningú no sap del cert si ho és. Tothom li té por. “Posa injeccions si et portes malament”, diuen mestres i criatures pels passadissos. Pobre de ella que te toque un pelo, diu la mare a casa. La infermera em fa molta por. Un dia m’invento que si no la miro directament als ulls no em podrà fer res. Em converteixo en un peixet rosa miop que només veu les rajoles i m’esmunyo com una anguila entre bates, esclops i sabatetes cada cop que intueixo la seva presència. Funciona fins que m’obliga a empassar-me fins a la nàusea un bol immens d’arròs covat. Els seus crits apedreguen les parets de la guarderia. No sé què em fa. Però no em punxa.
Al migdia ens obliguen a dormir en un llit amb baranes altes. Tanquen tots els llums i en cobreixen la part del cap amb una manta aspra de ratlles vermelles i grises. Em quedo tota sola completament a les fosques. Al poble de la mare, a les gallines els tapaven els ulls perquè no es tornessin boges i no es matessin entre elles. Però jo no soc una gallina. I és en aquesta petita presó preescolar on començo a tornar-me boja.
* A la secció Estimeu-les molt Sònia Moll fa un recorregut en clau narrativa pels impactes que rebem a l’etapa educativa: des de la llar d’infants fins que som adults.
