Foto: Ben Watkin
Volen bandades d'estornells al cel de Vilanova, mentre a casa el teu ocell de paper arreplega les ales a la taula del menjador. Perquè volis ben alt, va dir-te, i a tu et va semblar possible, probable, estimable. Vivible. Però encara vas coixa. La vida són els colors bonics dels matins vora el mar i la sorra que t'esgarrapa els pulmons i t'inflama les amígdales. El que no serà mai amb ella i tots els condicionals amuntegats al cossi de la roba bruta. Els versos que ja no pots escriure, les morts properes, els naixements insòlits. I la mare pertot, com si encara haguéssim d'acomiadar-la.
Sí que hi ha coses que no has dit, i potser no té cap sentit que les escriguis a la rebotiga perquè ho llegeixi algú quan ja siguis morta.
De moment, només tens un ocell de paper amb les ales caigudes que enveja els estornells.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
