Fins fa poc jo tenia

Foto: Christopher Windus

La meva tia octogenària n’està fins al capdamunt de tenir una esquena, dues cames, dos peus, dos ulls i una boca, amb avaries cròniques (ara em renyarà: segur que em deixo alguna cosa). Al cos, per desgràcia, només hi podem fer reparacions maldestres, afegir-hi extensions biòniques –el caminador, la faixa, les dents postisses, aquella pròtesi de malucs de titani que promet fer-nos titànics–, podem allargar l’agonia del cos, però no ens el podem canviar, ni tan sols quan ens és un martiri diari desesperant; com a molt el podem jubilar, però en aquest món que vivim la mort per voluntat és il·legal i té una fama terrible.

¿Per què insistim, doncs, amb absurdes reticències a no jubilar allò que sí que podem canviar? ¿Per por, addicció, aversió al canvi, afecció malaltissa, pànic al dol(or)?

Fins fa poc jo tenia un ordinador obsolet. Vaig anar a l’informàtic. M’hi va instal·lar un disc SSD, Solid-State Drive; la paraula evocava un futur esperançador, sonava generosament fiable, un disc sòlid havia de ser infal·lible per definició. I sí, anava com un coet, però un dia, tot d’una, la càmera res, morta, caput. Em vaig dir que podia passar sense i fer les videotrucades amb el mòbil. Després va fallar el connector del carregador i van començar els contorsionismes amb el cable per encertar la posició de càrrega. Però jo m’obcecava a conservar el PC a qualsevol preu.

Fins fa poc també tenia un cotxe atrotinat. Vaig anar al mecànic. M’hi va canviar les bugies, aquelles peces que produeixen la guspira perquè el combustible cremi, el vehicle avanci, tot es mogui. Vaig pagar (poc). Però hi ha guspires que no estan en venda. Després se li va espatllar el rellotge i em vaig veure obligada a circular per la vida sense noció del temps, cosa que no estava malament, però que em tenia una mica descol·locada. El drama va venir amb la corretja de distribució: la ruïna; però tot sigui perquè el cotxe continuï tirant, que es veu que un trencament de corretja hauria tingut conseqüències funestes. Tant de bo fos igual de fàcil canviar la peça que fa que el cigonyal, l’arbre de lleves i els pistons de la vida vagin alhora. Però quan em posava a cent-vint, el cotxe sencer igualment trontollava, grinyolava, gemegava, com si estigués a punt de desballestar-se en qualsevol moment, allà, al mig de l’autopista.

Fins fa poc jo tenia un marit. Etcètera.

Ara tinc un ordinador nou i un cotxe de segona mà que m’estima amb bogeria, m’embadaleixo mirant-me’l i m’afiguro que és una nau espacial que em portarà a una deliciosa vida extraterrenal.

La meva tia, malgrat les xacres, viu amb una tossuderia alegre i no està per romanços. Ella sí que ho té clar, el cos no el pot canviar, però amb les sabates velles actua sense miraments: l’endemà d’arribar a casa amb les soles clivellades i les mitges xopes, se’n va de pet a la sabateria.

Hi ha agonies que no val la pena allargar. Potser no cal que ens entestem a conservar el que ha demostrat amb insistència que no funciona, que no ens fa bé, que no té solució.

Quan basta, basta.