Foto: Amanda Tipton
Esperes un segon fill i et fa l'efecte que no el podràs estimar tant com al primer. Però la criatura neix i t'adones que l'amor se t'eixampla. Un fenomen sorprenent que es repeteix amb cada nou fill, ho sé perquè en tinc quatre.
Per definició, el que és infinit no s'acaba mai. I als fills els estimem –dins la nostra existència finita– amb un amor d'aquesta mena. Sense límits ni mesura ni res que s'hi assembli. Fins al cel i tornar, fins a l'horitzó de l'univers, fins allà on es troben les rectes paral·leles. Passi el que passi i per sempre.
(Per sempre, tu ja m'entens: fins que la mort ens mata.)
El final feliç no és el final: el conte segueix i arriba l'aflicció. Llavors la tristesa ens empeny cap avall amb la calma dels guanyadors, dels qui tenen la paella pel mànec. Ni que t'esforcis a surar perquè intueixes que l'únic remei és viure, cada minut ets més a prop dels antípodes. El paisatge? Projectes trencats i records buits i alegria impossible.
T'han dit –i t'ho vols creure– que les ferides cicatritzen tard o d'hora. Però mentre caus i caus, t'assalta una temença: potser la tristesa no sap tocar fons, així com l'amor no sap tocar sostre.
