Foto: Vicente Villamón


M’agraden les postures de ioga que treballen l’equilibri. Mires un punt fix i et concentres a jugar amb el teu propi pes. Pots provar d’estirar la cama i els braços, o moure’t endavant i endarrere. També lateralment. Es tracta d’intentar-ho, conscient que hi ha dies que estaràs més afinat que d’altres. A ioga et diuen que el que fas a l’estoreta ho has de poder aplicar a fora: suportar certes incomoditats amb estoïcisme, aprendre a respirar a favor teu, relaxar-te i utilitzar la força precisa.

Un dels errors clàssics al començament, per exemple, és que tendeixes a mobilitzar una quantitat innecessària d’energia per transportar la teva pròpia cama cap endavant. Acostuma a passar en els primers assajos de la salutació al sol. I cada vegada que la practiques –ara el peu dret, ara l’esquerre– se t’escapa un cop fort. Acabes esgotat i sense entendre les suposades bondats del ioga. Fins que un dia descobreixes que la teva cama va més lluny, i molt més lleugera, quan hi destines l’energia justa, quan no peques per excés i quan prens consciència que no estàs tractant amb una estranya. La cama és una part de tu i hi pots dialogar: “Ep, avança, però no t’hi esforcis més del compte.”

És com englotir. Surt molt millor com a acte involuntari que quan penses que has de fer passar coll avall una càpsula blanca de mida XXL. I és també el que ens venia a dir Cortázar amb les seves instruccions per pujar una escala. Si ens haguessin d’explicar com ens ho hem de fer per emetre un so quan parlem, per rascar-nos, emocionar-nos, plorar o riure, molts de nosaltres –sobretot els poc pràctics– moriríem amb una gran sensació de fracàs. Per sort, disposem d’un programa genètic versàtil i d’un entorn que ens socialitza eficaçment. I per això caminem sense esforç aparent i superem les petites inestabilitats que es produeixen quan tenim un peu a l’aire.

Equilibri és el que busquem entre el que volem i el que se suposa que és un deure; entre cuidar les relacions i salvaguardar el nostre espai; entre fer una feina que ens omple i guanyar-nos el pa; entre defensar-nos i atacar; entre protegir-nos i quedar a la intempèrie; entre parlar sense pensar i pensar sempre el que diem. I, com que les instruccions no vénen de sèrie, anem trampejant amb el vell mètode d’assaig i error. Aconseguir l’equilibri costa. Físicament és un repte i, fora de l’estoreta, gairebé un impossible. Però, ingenus com som, no podem estar-nos de continuar buscant el punt mig, el moment idoni, la paraula justa i la decisió oportuna.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»
Comparteix

You Are So Beautiful

You're everything I hoped for/ You're everything I need

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix