Guerra a la dispersió

En la meva batalla diària, em veig obligada a abandonar certs fronts

Foto: Blake Cheek
Foto: Blake Cheek

Al mòbil tinc una llista de les coses que he de fer amb urgència. Deures inajornables que se m’acumulen: revisar la declaració, fer quatre o cinc factures, llegir aquell llibre que he de començar a traduir aviat, fer un informe de lectura, anar a comprar sabates-pijames-mitjons per als meus fills que canvien de talla cada dos per tres, fer trucades, signar contractes, pagar una multa dels pebrots. Però cada vegada que marques una tasca com a feta, n’apareix una altra del no-res. La batalla diària contra la Hidra de la dispersió és èpica, esgotadora, de dimensions mítiques.

A sobre, esclar, a banda de fer de robot eficient complint la feina professional (les traduccions) i familiar (la logística tediosa de les rentadores, els metges, els àpats, els supermercats), has de procurar no abandonar els amics ni la parella i estar present amb els teus fills. I no abandonar-te tampoc a tu mateixa, naturalment. A les tasques professionals se li sumen, doncs, les relacions socials, indispensables per tenir prou forces per continuar amb la batalla diària (en el fons: per sobreviure) i les qüestions existencials, necessàries per evitar la sensació de deriva vital.

I tot això ho has de fer mentre t’ataquen per totes bandes: WhatsApps, correus, trucades i un divorci que encara cueja.

Si fas malabars amb massa pilotes, acabaran totes per terra.

Al llarg dels darrers mesos la meva guerra contra la dispersió s’ha anat intensificant fins a extrems mals de dur, i el resultat és que el temps que em queda per escriure es va reduint fins a límits testimonials. I us he de dir que si escric estic més contenta. Ho necessito. No només això: fa poc m’han donat dues beques per escriure un recull de contes i una novel·la, cosa que em fa molt (però que molt!) feliç i que, alhora, m’obliga a posar-me a treballar de valent per complir els terminis que jo mateixa m’he imposat (en aquest sentit, però, tampoc no pateixo gaire: sé que els compliré, com he complert sempre tots els terminis).

Tot això us ho explico perquè en la meva batalla diària, em veig obligada a abandonar certs fronts, que ara per ara només contribueixen a l’entropia. Alguns fronts me’ls trec de sobre amb molt de gust (aquella Newsletter d’un grup industrial alemany que traduïa cada setmana des de fa quinze anys: au revoir!). Però també em sap greu, perquè alguns fronts m’agraden molt. He abandonat la sobretitulació de Temporada Alta. I ara abandonaré Catorze uns mesos per poder concentrar-me a guanyar el meu Waterloo i sortir-ne victoriosa amb un o dos llibres sota el braç. Me’n moro de ganes.

Però tornaré.

Comentaris

    Alba Juny 7, 2021 3:45 pm
    Et ben asseguro que enyoraré llegir-te. Tens un escriure tan natural i espontani que a vegades sembla que tant podria llegir-te com prendre una canya plegades (en una realitat on no tinguéssim tantes tasques i deures pendents que encara quedés temps per conèixer nova gent). Espero tornis aviat. I força amb els llibres! :)
    Joan Juny 7, 2021 11:05 pm
    Et trobarem a faltar, però valdrà la pena si aviat tenim un libre teu. Gràcies per escriure.
    Alba Centelles Juny 9, 2021 7:14 am
    Fins aviat, Carlota. A continuar escrivint pel món i per al món!
    Mar Juny 10, 2021 10:44 am
    Desitgo que acabis amb tots aquests reptes i tornis aviat a Catorze per poder compartir el plaer de llegir-te
    Mònica Juny 12, 2021 4:59 pm
    Els textos han estat dosis de força, dosis boniques. Gràcies!
    Rosa Juny 18, 2021 4:24 pm
    Gràcies, a mi em passa el mateix, espero asdque tornis aviat i ens expliquis com ho vas sol·lucionar.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...