L’Home

La Xinesa continua comptant monedes de cinquanta i es nota que ara mateix tant li fot tot

Foto: Tania Cataldo

Al Venancio, ¿sabes? ¿Mi amigo? Le está dando pol culo el Puigdemont. ¿Sabes quién es el Puigdemont? ¿No? ¿No?
 
L’Home, indignat per l’apatia de la Xinesa, que encara fa que no amb el cap, agafa el cafè i se’n va a fora, a la terrassa.
 
La Xinesa, que un dia em va preguntar on m’havia comprat les sandàlies negres, continua comptant monedes de cinquanta i es nota que ara mateix tant li fot tot, com si passés un rosari d’efectiu. Mira paret enllà des que l’Home li ha dit això del Venancio. A mitja frase d’ell ha desviat la mirada i la indiferència l’ha posseït amb una subtilesa encomiable.
 
Ell fuma i llegeix La Vanguardia a fora, a la terrassa, en veu alta, colèric, i intenta sense èxit obtenir la connivència d’un jove quillo que té a la vora però que no li fa gens de cas. Un cop l’Home percep com a irreversible la impassibilitat del noi, comença a moure el cap amb una cadència no del tot molesta però bastant ràpida.
 
La Xinesa ara mira la pantalla del mòbil des de darrere la barra. Es peta de riure i fa un crit fort i agut que els clients rebem amb sorpresa.
 
Provo d’imaginar-me què farà l’Home la resta del dia, però no puc. No m’imagino com deuen continuar les hores per a algú que assegura de bon matí que el president Puigdemont, amb tot el que carrega just ara, té estones per sodomitzar el Venancio.
 
L’Home plega La Vanguardia. Va a pagar. Bufa. La Xinesa li diu 1,35 pel cafè. Ell es posa la mà a la butxaca de la camisa. Monedes. En treu un grapat. Sembla que es resisteixen a agrupar-se en el nombre adequat. Se’n mira una, banda i banda, finalment en deixa unes quantes a la barra. Espera el canvi. Ella l’hi porta. L’Home es tomba per marxar i alguna cosa el sorprèn gratament. Li canvia la cara i parla en català. Bon dia, Marifè!, diu a la dona que entra, i li ofereix La Vanguardia.
 
La Marifè va molt ben arreglada, deu tenir uns setanta anys i camina amb l’esquena dreta i un pentinat de cabells negríssims una mica inquietants per l’edat. Després de tornar el bon dia a l’Home ella li diu: Manteros. Els vas veure? Oi, no ho vas veure? Saltaron al metro. Los negros saltando con los urbanos –se’m fa al cap una imatge racista del Tintín vestit de policia i ballant amb follia al voltant d’una foguera congolesa–. Fa falta ordre, conclou la Marifè. Tothom farà el que voldrà, és la independència, assegura l’Home. La Marifè riu i em mira, busca una complicitat que no rebrà perquè no entenc què pretén.
 
Mentrestant, la Xinesa neteja una taula amb un drap i a l’altra mà hi té el mòbil. No descarto preguntar-li quin número fa, de peu, que aquelles sandàlies negres tampoc me les poso gaire, i donar per donar, m’estimo més que les tingui algú que a aquestes altures de la història té la sort de no saber qui és el Puigdemont.
 

Nou comentari