Jo i l’arlequí

Era la primera vegada que feia una cosa que no podia fer perquè m’havien dit que no la fes

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Andreas Øverland


Si a la classe hi havia quinze nenes, onze jugaven a hoquei, i si no hi jugaven, els seus germans jugaven a hoquei o els seus pares o avis havien estat olímpics de l’estic i potser ara no hi jugaven, però indefectiblement la vida i els matins de diumenge les durien a saber amb precisió què volia dir quan algú havia fet un gol per stroke.
 
A casa hi havia jugat l’avi, i també sé que la mamà hi jugava amb els cambrers del nostre Restaurant Emília –dins el restaurant mateix– quan tancaven les portes els dissabtes al vespre. A casa sempre hi havia hagut estics vells i una mica nous que hi eren perquè era edificada en un punt del Vallès Occidental on la gent, a casa, hi té estics i pilotes d’hoquei herba.
 
Tanmateix, aquest llegat, que poc o molt ennoblia les famílies, no va fer fortuna a casa nostra. Mai.
 
I a l’hora de triar extraescolar, com que el que passava a casa nostra és que el papà escoltava Dvorák i jo vivia dins la il·lusió que aquella música es pogués habitar i que llavors la vida només seria allò, em vaig allunyar definitivament dels estics i les nafres als artells i em van matricular a una escola de música.
 
Es deia CEM, que si ho estires és Centre d’Educació Musical, i feia olor de fusta i era un edifici preciós i molt de la Terrassa rica per tèxtil, i feien anar un mètode molt nou d’ensenyar música que venia d’Hongria i que presentava batalla oberta al Método Graduado de Solfeo LAZ del conservatori.
 
Venies del carrer i pujaves unes set escales de marbre i entraves, i a l’esquerra hi havia el despatx del director –el Ramon Rius deia la ela d’aquella manera que sembla que digui una u, i un dia que jo tenia angines, quan la mamà hi va anar per dir-li que no podria cantar al concert, ell li va dir que era una llàstima, perquè jo era un puntau del cor–, i passat el despatx, també a l’esquerra, una escala que començava espaiosa i s’anava fent estreta a mesura que pujaves fins que s’estabilitzava de mida i llavors sempre era igual, i només ens era permesa de transitar fins al primer pis, on hi havia dues aules. O potser el segon, però no pas més.

Un dia que segur que no estava sola però que m’hi recordo, asseguda al banc d’esperar els pares o que comencés la classe, de tant cantar cançons de Sisa per dins em van venir ganes de pujar escales fins al sobreàtic paradís. Vaig passar per la classe dels petits, primer pis a la dreta, i a la classe del davant se sentia una flauta travessera. A partir de llavors, malgrat que tot feia pensar que serien espais calcats al primer pis, era tot nou i hi havia molta menys llum –coves marines confirmen el secret– a mesura que passaven els graons. La música barrejada de les classes de baix s’entestava a pujar amb mi, arremolinada, però cada vegada en feia menys cas perquè ara sí que era veritat que allò que estava passant era que vivia en cançons de Sisa, simfonies de Dvorák.
 
Quan vaig arribar a dalt de tot hi havia un lavabo amb la pica i tot el que hi ha i amb el mirall de tots els filtres, i m’hi vaig emmirallar.
 
Era la primera vegada que feia una cosa que no podia fer perquè m’havien dit que no la fes, no perquè em semblés que hi havia res de mal. Em vaig emmirallar amb molt poqueta llum i la por que hauria d’haver tingut no va venir –espurna divina, caldera de l’infern– i vaig tornar a baixar amb tot el soroll que vaig poder perquè tothom sabés que m’havia vist reflectida en un mirall que ningú sabia que existia, perquè només jo i l’arlequí havíem declarat la guerra original.

​@esierraserra

Comentaris

    Juak Maig 18, 2015 9:06 am
    M'agraden.
    Ramon Sala Maig 19, 2015 8:16 pm
    Endevant Espe!!!!!! aquest es un camí per a tu. Aprofita'l

Nou comentari