Il·lustració: Maria Gargot
Il·lustració: Maria Gargot


A l’Eva


En una hora, més o menys, havia cobert una distància que feia impossible el retorn.
John Cheever, El nedador



Es va aixecar de la gandula i es va acostar a la vora de la piscina. Feia un dia esplèndid. Llàstima que la seva piscina fos tan curta; no és que fos curta: vint metres per una piscina particular no estava gens malament, el que volia dir era que s’acabava de seguida, i per seguir nedant havia de tocar la paret i tornar enrere. Li agradava molt fer piscines. Hi havia matins d’estiu a primera hora –quan els seus fills encara dormien– que en feia més de cent, o ves a saber quantes perquè hi havia un moment que deixava de comptar-les. El que volia dir és que de vegades li agradaria seguir nedant més enllà de la piscina, com qui neda per un riu d’aigua neta i tranquil·la, arribar al mar i seguir nedant oblidada de tot i llavors arribar a una platgeta i estirar-se a la sorra amb els braços estesos, el ventre panteixant i esperar que el Paul Newman de torn l’omplís a besades ardents. Com que això no podia ser, simplement s’ho imaginava, i llavors quan acabava de nedar s’adonava que no s’havia mogut de lloc i en el fons això també li agradava; aquella piscina amb jardí li agradava, i la casa, i els seus fills. Fins i tot el seu marit li agradava.

Encara no s’havia tirat a l’aigua perquè tenia la pell calenta del sol i li feia cosa trobar-la freda; va caminar fins a la dutxa i la va obrir: no en va sortir res. Ni les quatre gotes típiques d’una aixeta que no raja. El beneit de l’Alfons –el jardiner– la devia haver tallat i li va fer mandra cridar-lo o resoldre-ho ella mateixa. Va tornar a la vora de la piscina i fins aquells moments –quan per fi va obrir bé els ulls– no es va adonar que l’aigua era verda i plena de fulles, com si fes molt de temps que ningú l’hagués netejada. Va mirar al seu voltant. El jardí estava envaït per les plantes i tota mena d’herbes. Com podia ser que no s’hi hagués fixat abans? On era l’Alfons? Va caminar fins a la porta vidriera de darrere i la va trobar tancada. Va picar tres o quatre vegades amb la mà plana. Al no rebre resposta, va acostar la cara al vidre i al mirar cap dins, va veure que la casa estava totalment buida.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: C. Roca a juliol 01, 2021 | 03:37
    C. Roca juliol 01, 2021 | 03:37
    Ostres! He vist a Instagram que és l'últim dinosaure. Una pena! Com John Cheever, aquest relat de Pepe Puig, tot i que podria semblar lleuger, deixa entreveure racons de l'ànima humana, on hi tenen cabuda la desesperança, la buidor... I que bé s'està dins l'aigua! ;-) M'encanta l'aire de diàleg de les narracions de Pepe Puig, que les fa tant vives i àgils. Us trobarem a faltar!

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix