La nedadora

Encara no s’havia tirat a l’aigua perquè tenia la pell calenta del sol

Il·lustració: Maria Gargot
Il·lustració: Maria Gargot


A l’Eva


En una hora, més o menys, havia cobert una distància que feia impossible el retorn.
John Cheever, El nedador



Es va aixecar de la gandula i es va acostar a la vora de la piscina. Feia un dia esplèndid. Llàstima que la seva piscina fos tan curta; no és que fos curta: vint metres per una piscina particular no estava gens malament, el que volia dir era que s’acabava de seguida, i per seguir nedant havia de tocar la paret i tornar enrere. Li agradava molt fer piscines. Hi havia matins d’estiu a primera hora –quan els seus fills encara dormien– que en feia més de cent, o ves a saber quantes perquè hi havia un moment que deixava de comptar-les. El que volia dir és que de vegades li agradaria seguir nedant més enllà de la piscina, com qui neda per un riu d’aigua neta i tranquil·la, arribar al mar i seguir nedant oblidada de tot i llavors arribar a una platgeta i estirar-se a la sorra amb els braços estesos, el ventre panteixant i esperar que el Paul Newman de torn l’omplís a besades ardents. Com que això no podia ser, simplement s’ho imaginava, i llavors quan acabava de nedar s’adonava que no s’havia mogut de lloc i en el fons això també li agradava; aquella piscina amb jardí li agradava, i la casa, i els seus fills. Fins i tot el seu marit li agradava.

Encara no s’havia tirat a l’aigua perquè tenia la pell calenta del sol i li feia cosa trobar-la freda; va caminar fins a la dutxa i la va obrir: no en va sortir res. Ni les quatre gotes típiques d’una aixeta que no raja. El beneit de l’Alfons –el jardiner– la devia haver tallat i li va fer mandra cridar-lo o resoldre-ho ella mateixa. Va tornar a la vora de la piscina i fins aquells moments –quan per fi va obrir bé els ulls– no es va adonar que l’aigua era verda i plena de fulles, com si fes molt de temps que ningú l’hagués netejada. Va mirar al seu voltant. El jardí estava envaït per les plantes i tota mena d’herbes. Com podia ser que no s’hi hagués fixat abans? On era l’Alfons? Va caminar fins a la porta vidriera de darrere i la va trobar tancada. Va picar tres o quatre vegades amb la mà plana. Al no rebre resposta, va acostar la cara al vidre i al mirar cap dins, va veure que la casa estava totalment buida.

Comentaris

    C. Roca Juliol 1, 2021 3:37 am
    Ostres! He vist a Instagram que és l'últim dinosaure. Una pena! Com John Cheever, aquest relat de Pepe Puig, tot i que podria semblar lleuger, deixa entreveure racons de l'ànima humana, on hi tenen cabuda la desesperança, la buidor... I que bé s'està dins l'aigua! ;-) M'encanta l'aire de diàleg de les narracions de Pepe Puig, que les fa tant vives i àgils. Us trobarem a faltar!

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...