L’autoestopista

El meu marit va morir fa tres anys, i per tant no pot ser ell

Il·lustració: Maria Gargot
Il·lustració: Maria Gargot

Cada tarda, de camí cap a casa, al voral de la carretera, just passat Montornès, em trobo un home jove fent autoestop que em recorda molt el meu marit. Però el meu marit va morir fa tres anys, i per tant no pot ser ell. Igualment, no sé què em fa més por, que s’assembli tant al Roger o que sempre faci autoestop al mateix tram de carretera. Un dia, per fi, m’armo de coratge i decideixo aturar-me, no ben bé al seu costat sinó uns vint metres més endavant. A través del retrovisor li veig el somriure i com s’afanya a carregar la motxilla i a córrer cap a mi. Me’l recorda tant que soc a punt d’arrencar, però em quedo quieta.

–Com és que has trigat tants dies a parar-te? –em pregunta repenjant l’esquena al seient del costat.

–Qui ets?

–Qui soc? Em dic Bernat si vols dir això…

–I on vas?

–On vas tu?

–A Tarragona.

–A Tarragona ja em va bé, doncs.

És el mateix somriure que tenia el Roger. Li estic a punt de demanar sisplau que baixi, però en comptes d’això torno a la carretera i seguim. Durant dos o tres quilòmetres no diem res. De tant en tant me’l miro de cua d’ull. En aquests moments em pregunta com em dic jo i no sé per què m’invento el nom. La següent pregunta torna a ser meva:

–Com és que sempre fas autoestop al mateix lloc?

–És que fins avui ningú m’ha agafat.

El miro, em somriu. Arribem al trencall dels Pallaresos i agafem la nacional. No som l’únic cotxe ara. Passem pel costat d’un camp de garrofers, d’oliveres, del bosc de la Marquesa, per darrere hi ha el mar, algunes cales. Amb el Roger solíem escapar-nos i ens estiràvem en un racó amagat, només per a nosaltres. En sentit contrari ara comença a passar un tren de càrrega, i tinc la sensació que l’home que seu al meu costat en compta els vagons.

–I per què no camines mentrestant? –li pregunto.

Em torna a somriure, com si no sabés què dir.

–Crec que m’ho he pres com un repte –fa al cap d’un moment–. Volia comprovar fins a quin punt la gent d’aquesta zona és desconfiada com m’havien dit…

No sé si m’ha volgut fer una broma, però també somric. Té la seva lògica, tot plegat vull dir, i al final intento calmar-me i entrem a Tarragona cadascú mirant endavant. Per no ficar-me dins la ciutat amb ell, li dic si li va bé que el deixi a l’estació i em diu que sí. Encaixem, em dona les gràcies i baixa del cotxe. Un altre cop a través del retrovisor, veig com s’allunya amb aquella cadència tan típica del Roger.

L’endemà a la tarda, de camí cap a casa, al voral de la carretera, me’l torno a trobar, fent autoestop.

Nou comentari