Foto: Andrea Jofre


A mitjanit canvien els records. S’actualitzen. Avui fa tres anys feies això, avui en fa deu, aquesta persona que eres tu deixava sense saber-ho una pedreta blanca d’un caminet cap al futur que ara es pot recórrer a la inversa. Una foto, una cançó, una frase que llegida avui em fa una vergonya terrible. Esborrar. Una mateixa camisa el mateix dia del calendari, un, dos, tres anys seguits.

No sé des de quan passa que les xarxes socials exploten els nostres propis records per tornar a alimentar-se a si mateixes, des de quan algú va ser conscient que tot el que hi aboquem és susceptible de ser rememorat i compartit un altre cop com en un ritual light d’aniversari. Amb tota seguretat, als altres les nostres celebracions de records minúsculs els són absolutament igual, però a nosaltres a mi em sacia una curiositat divertida per l’arqueologia personal. Fa un any, sembrant una broma interna que espero que en duri molts, hi vaig deixar la foto d’un concert amb la voluntat única que Facebook em recordés al cap d’un any que ja havia passat un any, i així ho vaig deixar explícitament escrit.

Aquesta primavera vaig tenir la sensació de no crear nous records, com si patís una demència prematura, alguna impossibilitat de connectar neurones i fixar fets concrets a la memòria. Vaig tenir la sensació de no viure res memorable mentre vivia un moment que els besnets de l’ara, suposo, coneixeran com a història. Ha resultat ser mentida. De records dels dies tancada a casa, d’aquella mena d’esborranys descartats de vint-i-quatre hores de vida, en tindré molts, però seran sensacions i batalletes pensades. D’accions n’hi haurà ben poques. Potser per això, per com costa fer-li un lloc concret a un estat mental furiós entre l’angoixa i la decepció, Facebook no podrà recordar-me gaire res de la primavera de 2020 i tindré una sensació de victòria estúpida com quan l’Andrea de fa un any m’ha dit en un record que ens va agradar molt el concert de la Rosalia.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix