El món

Cap nen de la meva generació va entendre mai res

De petit em costava molt reconèixer que no entenia una cosa, per por que em prenguessin per curt (per curt de gambals, que en dèiem llavors), però en realitat no vaig entendre mai res. Vaig fer-me gran en un entorn de família i escola on els pares i els mestres ens deien si no enteneu alguna cosa, ens ho dieu i ho tornarem a explicar, però el cert és que jo mai vaig aixecar el dit, i això que, repeteixo, no entenia mai res. No era l’únic, esclar. Cap nen de la meva generació va entendre mai res, i tampoc se li va ocórrer mai aixecar el dit.

Només un, aixecava el dit. Es deia Pere Vilanova, i vam fer tota la primària i la secundària junts. No calia que el professor ens demanés si teníem cap dubte que ell invariablement aixecava el dit. Sempre, sempre, aixecava el dit, el Vilanova, i això provocava que els altres el xiuléssim baixet, o li tiréssim boles de paper. D’ell, més encara que no li importés semblar curt de gambals, ens molestava la seva pretensió d’entendre les coses. Era molt irritant, i com que a mesura que avançaven els cursos això anava a més, un dia vam improvisar un escamot de quatre o cinc nens –no precisament els més gamberros de la classe– i encaputxats amb mitges de les nostres mares, el vam tancar al vestidor i li vam infligir una bona pallissa. Anys més tard, fent un cafè casual a la Plaça del Progrés, quasi com a vells amics, sense dir-li del tot que jo havia format part de l’escamot, em va acabar confessant:

–Saps que encara avui no he entès res?
 

Pepe Puig

Comentaris

    jepferran Març 10, 2021 10:06 am
    M'hi trobo reflectit en aquesta història, menys amb la pallissa. Tampoc aixecava la ma. Ara ja soc gran i encara no entenc res Com diu l'Eva Piquer marxarem d'aquest món sense haver entès ni la meitat de la pel·lícula
    Anònima Març 10, 2021 11:16 am
    Jo tampoc he entès res. Cada dia una mica menys, i això que de vegades, sí aixecava el dit. La mà l'hagués aixecat per fotre-li una pallissa als 4 ó 5 nens...
    Txell EV Març 12, 2021 1:24 pm
    Potser amb els anys he acabat entenent que tan era si aixecava el dit com si no. I que sempre hi haurà qui et piqui o et recolzi, facis el que facis. Ja que no depèn de nosaltres, sinó de la seva voluntat. Hem d'estar preparats per comprendre el significat de tot el que ens envolta per entendre-ho. I, al cap i a la fi, quina necessitat més extranya que tenim de voler-ho entendre tot... Total, el que importa, més que entendre-ho tot, és omplir les nostres motxilles de coses que ens omplin l'ànima, no de pedres que afegeixin pes i ens impedeixen avançar pel nostre camí. És igual si ho entenem o no, mentre ens faci feliços. Seguim el nostre instint, sent fidels als nostres principis, i segur que tot anirà el millor possible. La resta deixem-ho a la fe, la confiança i l'esperança, que és l'últim que es perd.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...