Al principi vaig pensar que era una sort que les oficines estiguessin tan amunt. Mai he tingut vertigen i com que la feina és molt exigent, almenys podria badar de tant en tant. Un dia vaig aixecar el cap per fer un càlcul quan des de l’edifici del davant vaig veure un home caient al buit. L’ensurt em va deixar glaçat. Vaig mirar al meu voltant. Ningú mirava, i no sé per què, no em vaig atrevir a dir res. No vaig tornar a aixecar el ulls fins al cap d’algunes hores, i al veure el cel tan blau i serè (només passaven avions) vaig pensar que havia sigut un simple miratge degut a l’estrès dels primers dies. No havia sigut un miratge, perquè just abans de plegar vaig tornar a alçar la vista i vaig veure un altra persona caient, en aquest cas una dona. Allò era massa, però vaig tornar a callar. Ni tan sols vaig dir res quan vaig arribar a casa. No els volia espantar, ni volia que es pensessin que era una excusa per no anar a treballar, ara que per fi havia trobat la manera de mantenir-los.
L’endemà vaig anar aixecant el cap a petits intervals, fins que vaig tornar a veure una altra persona tirant-se. I dues hores més tard, una altra. Segur que no vaig veure tots els que es van precipitar, però en només una setmana en vaig veure uns quants.
–Com va? –em va demanar una companya de feina mentre fèiem el cafè al costat de la màquina.
–Bé. Però entre tu i jo, des que treballo aquí almenys he vist 14 persones saltant per la finestra.
–Ja… Per això jo no miro mai.
Vaig tornar a la meva taula. La feina no em desagradava, però l’espectacle de veure els altres oficinistes estimbant-se m’agradava molt més. Durant els propers quatre mesos en vaig comptar a la vora de sis-cents. Al principi aixecava el cap molt de tant en tant, i amb una certa prudència, però més endavant ja no el podia apartar. El dia que vaig comptar més, en van saltar vuit. Tres vegades vaig veure dues persones saltant alhora; l’última una parella que agafaven una pancarta que deia mori el capitalisme. De vegades, dissimuladament, intentava abocar-me una mica arran de vidre, però la meva oficina és tan amunt que no veia bé el terra. Fins que vaig rebre un e-mail, breu i concís, del departament. Igualment resumeixo: que des de feia setmanes observaven que no complia amb les meves obligacions ni amb les de l’empresa, i que es veien obligats a acomiadar-me. La vaig haver de llegir diverses vegades fins que em vaig adonar que anava de debò.
Ni se’m va acudir demanar hora amb el cap del departament, o pensar en la contractació d’un advocat. No tenia defensa possible: duia mig any a l’empresa i no havia fet res! Vaig amuntegar les coses a un costat i vaig tancar l’ordinador. Després vaig obrir la finestra i per fi vaig fer el que tocava.
Pepe Puig
