Morts vivents per decret

Es veu que matar la vida és la millor manera de no morir

Foto: Engin Akyurt


Sento al cotxe un anunci de la nostra estimada companyia ferroviària comminant-nos a callar mentre viatgem. El virus, ja sabeu. Encara que anem emmordassats amb les putes mascaretes, sembla que hi ha elements rebels, àtoms, quarks de virus que fugen per l’escletxeta que provoca el desnivell del nas. Ens podríem tallar el nas, així les mascaretes ens quedarien més ben ajustades i previndríem millor la propagació del Leviatan microscòpic. Seccionar la llengua tampoc no estaria de més, així garantiríem que no hi hagués infractors: obediència muda, literal.

Potser també convindria tallar-nos les mans, que ens passem el dia toquinyejant coses, arrebossant-nos els palmells i les puntes dels dits amb pa ratllat de virus que després anem escampant pel món. Mans fora, tu. Què nassos. La salut és el primer. I ja que hi som, tots rapats al zero. ¿Que no ho veieu que als cabells hi devem portar colònies mortíferes? Amb cada cop de cabellera imitant un anunci de xampú, mitja humanitat morta. Caps afaitats per decret, doncs.
 
Se m’acut que una bona alternativa a l’amputació generalitzada de la població seria enfundar-nos en uns preservatius de plàstic gegantins que caldria treure’ns en arribar a casa, on viuríem sols sense contacte amb ningú (més o menys com ara, vaja). No fos cas que acabem matant la iaia sense voler. Més val que la deixem ben sola, sense petons ni abraçades insolidàries. ¿Li has fet una abraçada a la iaia, a la tieta, al besoncle, perquè te l’ha demanada amb la mirada? Malparit. La criminalitat de l’amor. Un any de presó per cada contacte il·lícit, però consentit, i acabaríem ràpid amb la tonteria.
 
Els preservatius de cos sencer, deia. Els fabricaríem en tota mena de dissenys i colors, com les mascaretes. Gucci en faria algun amb incrustacions imbècils de zèfirs. A dins, però, hi hauríem de dur una bombona d’oxigen perquè, esclar, no tindrien la més petita obertura per poder respirar. Ja sabeu, les escletxes i els quarks rebels.
 
Tanmateix, els de dalt potser encara patirien, perquè són els nostres papes i ens han de vigilar de prop i amb molt de patiment, som unes criatures inútils, sense seny ni enteniment, ja ho veieu: tot el dia pensant només en arribar final de mes, o en anar de restaurants i marxar el cap de setmana fora, però què collons us heu pensat! Castigats sense sopar i a les deu a casa. Es veu que matar la vida és la millor manera de no morir.

I com que pateixen per si se’ls escapa alguna cosa, decidiran que val més que al transport públic anem estirats a terra, perquè si una molècula rebel se’ns esmuny mentre ens desplacem (per anar a treballar, clar, què si no?), que almenys caigui arran de terra i no es quedi voleiant amb ànsies assassines.
 
I així, aviat arribarà un dia en què tots com xaiets, perquè la salut és el primer, el primeríssim –i sí, ja us sento, ja: no siguis cabrona, insolidària, egoista, ets boja de dir aquestes coses, obeeix i calla, amb la vida no s’hi fa broma, que te’n rius del morts, porca? No, que quedi clar, no me’n ric en absolut, però la vida em preocupa més que la mort–, doncs això, que arribarà el dia en què pujarem al tren enfundats en els nostres profilàctics de coloraines i ens ajaurem a terra en una mena de gandules que, tanmateix, semblaran més aviat uns taüts galdosos per acollir els cadàvers en què ens hem convertit en aquesta no-vida muda, mutilada i trista que ens fan viure. Vagons, autobusos, avions, plens de morts vivents.
 
Això sí, no sentirem ni un puto estossec i, cony, no sé per què rondines, que mira que seran boniques les nostres mortalles de coloraines.

 

Comentaris

    Un que passava Novembre 23, 2020 2:06 pm
    He treballat dotze hores al dia en fàbriques i obres on aquesta vida tan mortuòria que relates s'hauria vist com unes vacances...
    Anonim terelu Novembre 23, 2020 6:38 pm
    No donem ideas...2020
    Anònim Novembre 23, 2020 9:55 pm
    Molt bo el raonament..! Estic talment d, acord amb tú.
    Gatvell Novembre 25, 2020 10:07 am
    Tots tenim el dret de queixar-nos, lamentar-nos i rondinar. Molt bé. Ara tithom ho fa i la majoria justificadament. Però quina és l'alternativa? El Trumpisme? Em sembla que hi ha massa ploramiques poc acosumat a patir. Si totes les dificultats a la vida fossin "mascareta-mans-distància" la gran majoria de la humanitat ja firmaria. Una mica de coratge i sentit comunitari no fa mal.
    Jam Malson Novembre 25, 2020 12:42 pm
    Queixar-se, amb ironia mordaç, d'unes mesures preventives en una pandèmia només pot fer-ho una persona sana —"un mort vivent", com es diu en el relat. De totes maneres, per tal d'evitar paranoies sempre hi ha el recurs de saltar-se tota mesura preventiva. Ara bé, si aquest fos el cas, llavors també podria ser que "el mort vivent", amb una mica de mala sort, passés a "mort definitivament mort", i que durant el malaurat procés se n'endugués d'altres, de "morts vivents", que estaven d'acord en seguir les mesures preventives. Com deia el savi: Cal reflexionar-hi una mica... una mica més.
    Anònim Novembre 26, 2020 9:20 pm
    Hi estic d'acord,.....es que tots els comentaris que ens donen els màxims responsables no s'aguanta per en lloc, i com més temps passa pitjor....es veu que aquest malalt virus te preferències...segons en quin lloc i quines hores està actiu i segons unes altres ens tenim que quedar tots a casa...es pot anar amb el Metro y no es pot anar als bars ni a les biblioteques...és tot una tomadura de pel
    Jordi Font-Agustí Novembre 27, 2020 12:07 pm
    Entenc que el que ha escrit l'autora és una fantasia literària, una rebequeria lírica; però quan hom l'acaba de llegir no pot menys que pensar: companya, ja els agradaria a molts ciutadans del món plorar amb els teus ulls i tenir la sanitat que tenim aquí.
    Anònim Novembre 27, 2020 9:17 pm
    Gràcies, m'ha fet riure i a gust!! ¿On ha quedat el sentit crític?, ens hem tornat ovelletes obedients i espantades per por a morir? ¿Perqué esborren les informacions de científics valents i honestos perqué tenen opinions divergents? O hem d'acceptar les justificacions totalitàries perquè som nens petits i nomes «els grans» saben.... ¿On ha quedat la memória del passat?

Nou comentari

El Boig per tu en piano
Estrenem una de les versions amb què Joan-Pau Chaves homenatja himnes catalans
Més entrades...
La mutació desitjada
El CaixaForum presenta una exposició d'art contemporani per pensar noves maneres de viure
Més entrades...