La natura i els fiblons

Les abelles sempre que poden tornen, i no seria estrany que fos perquè ens ha quedat a dins estimar-les

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Peter Shanks


Empesos per no sé quina mena de protoecologisme, però alguna, a casa sempre han deixat bastant fer la natura i el que comporta, encara que tingui fibló. Van comprar el terreny abans de néixer jo i suposo que era ple de pins i alzines, i van mirar de tallar el menys que van poder per no matar perquè sí, només matar per construir la casa.
 
I entre el vidre i el porticó del balcó del menjador, on abans de nosaltres hi devia haver hagut les primeres o segones branques d’un pi alt, s’hi va posar un eixam d’abelles perquè no van trobar les branques que volien. Mesos amb les portes de vidre i els porticons tancats, veient com avançaven, com feien les bresques –com pàgines molt gruixudes d’un llibre, ho vèiem a través del vidre– i aquells hexàgons que clamen als quatre vents com arriba a existir Déu des de cada rusc.
 
Aviam, era una cosa que ens feia estar pendents de l’ús útil del temps més que mai, però incòmoda. Ens faltava llum al menjador i es van haver de prendre mesures.
 
L’avantatge de ser de casa meva és que si hi ha animals o plantes pel mig en una situació seriosa mai ningú pren mal i no es dóna aquell moment de pobret, pobreta o no ho feu. No, mai. Per això el papà i l’avi van posar a la teulada tres, primer, sis, més endavant, ruscos artificials, unes caixes amb quadros amb bresques prefabricades perquè les reines s’hi instal·lessin sense reparar en les despeses.
 
La Susana Vert tenia un gos d’atura, la tia Pilar, un lloro argentí que deia “La Nación, La Nación”, nosaltres teníem abelles.
 
A l’estiu, un dia de la setmana la mamà em rentava els cabells, i quan sortia a fora m’hi venien abelles. No era por, exactament. Venien i se’m posaven al cap i s’hi estaven, per l’olor dolça del xampú, potser, però no sempre vaig tenir prou temprança per aguantar fins que marxessin, per això les primeres vegades les espantava i perquè les espantava em picaven al cap i als dits. Elles vindrien igualment, com, he vist amb els anys, vénen inclemències a la vida: el problema era meu. Només van deixar de picar-me quan vaig deixar d’espantar-les i les sabia tenir als cabells com sivelles.
 
Un cop l’any –ara a la mamà li sembla que era per primavera, que fes sol i no fes vent– ens posàvem màscares de mosquitera o ens quedàvem dins de casa i l’avi preparava el fumador amb pinassa per foragitar les abelles l’estona justa de treure els quadros de les arnes, centrifugar-los i treure’n la mel. Ho feien ell, el papà i el Lluís Boix, un veí molt apicultor. L’avi duia màscara, però sense guants, i es lligava cordills als punys i als turmells perquè no se li fiquessin abelles per mànigues i camals; el papà anava més protegit, però tampoc cap cosa, màscara, guants i botes, no vestit sencer, i el Lluís Boix, res, com si anés al despatx, que en tenia un de selecció de personal.
 
I el dia que va passar allò al papà era primavera, però ennuvolat i feia vent. Per això sembla que li va passar.
 
En arribar a l’hospital de seguida els metges el van despullar i es van pensar que s’havia cremat amb àcid, se li havia inflat el cap i la cara. El papà només deia que surava, i els metges li van dir que es podia morir de taponar-se-li tots els porus, un altre dia, si li tornava a passar, que sempre portés antihistamínics a sobre i que només amb una picada ja en prengués de seguida. Gairebé cinquanta picades.
 
El Lluís Boix es va endur els ruscos perquè allò del papà havia estat greu, però les abelles sempre que poden tornen, i no seria estrany que fos perquè ens ha quedat a dins estimar-les, i tornen a posar-se entre el vidre i el porticó de la finestra que sigui de casa i hi fan bresques i les hi tenim uns mesos amb nostàlgia i les venerem per perfectes, però algun dia que s’esveren hem de trucar al Lluís Boix, convidar-lo a un whisky i deixar-li anar així com de passada que ostres, se’ns han tornat a posar al menjador.

@esierraserra

Comentaris

    Juak Agost 24, 2015 11:23 am
    Records inesborrables. Gràcies!!

Nou comentari

Dancing In the Dark
I check my look in the mirror/ I wanna change my clothes, my hair, my face
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...