I no goso dir-t’ho

D’entrada, va semblar que seria un nen. No us ho puc garantir perquè encara és massa aviat, va dir el metge. A la següent ecografia el dubte va persistir, però les possibilitats es van igualar: tant podia ser un nen com una nena. Vam triar un nom de cada, i ja em tens adreçant cartes al fill o filla amb els dos noms a dalt de tot: estimat B., estimada A. Em calia explicar per escrit al B. o a l’A. –sempre em cal explicar per escrit les coses que (em) passen– que em feia feliç saber-lo o saber-la dins meu, sota una corba incipient que va trigar molt a prendre forma de panxa d’embarassada.

Va arribar una nova ecografia i el ginecòleg –que veuria trontollar la reputació sis anys després, quan el seu fill encomanaria el virus de la sida a una pacient durant una cesària (sí, això va anar així, i centenars de dones ateses pel metge seropositiu van ser cridades a fer-se una prova per si)– la va saber llegir: era una nena. Amb un 98 per cent de fiabilitat, va precisar. Una nena.

Em va inundar de sobte i de dalt a baix una alegria insospitada. Una alegria que em va dibuixar un somriure a cada cèl·lula. Fins aleshores estava convençuda que només volia que el nadó nasqués sa. Aquell dimecres vaig entendre que també volia que nasqués nena. Però era un desig tan reprimit que no l’hauria endevinat ni jo. Preferir un sexe o un altre llavors ja era una frivolitat i avui, quan comença a estendre’s la criança sense gènere, deu ser una incorrecció política així de gran.

Vam anar a sopar en un restaurant del carrer Aragó, per celebrar que l’embaràs anava bé i que la panxa era petita per sis mesos però el fetus feia les mides que havia de fer. I a ca La Rita, davant d’un plat de pasta que no hauria pogut trobar més bo, em vaig desfer en plors. És que em moro d’il·lusió perquè és una nena, i no goso dir-t’ho i em sap greu pensar-ho i em sento culpable.

El pare de la criatura i el seu secret: ell també s’estimava més que fos una nena, i no gosava dir-m’ho i li sabia greu pensar-ho i se sentia culpable.

És el millor sopar que recordo. Tenia vint-i-sis anys, un futur etern, cap ferida encara de les que fan mal sempre més. I aquells copets al ventre me’ls feia l’Aina.