Els nostres fills

Fa quatre dies seguits que plou, i avui, finalment, ens han enviat un correu de l’escola dient-nos que s’anul·laven les classes. Tenia ganes d’escriure i ara hauré d’estar pel nen. No passa res, m’agrada estar amb el meu fill, i ja trobarem com passar les hores. La mare de la Martina, en canvi, està molt indignada i m’ha trucat que a veure si per una mica de pluja han de tancar l’escola. Li he recordat que fa quatre dies que plou, i llavors m’ha dit que com si en fes deu, que les escoles haurien d’estar preparades per a aquests casos. Si no pots estar per la nena, li he dit, porta-la, no pateixis, i ha agafat la barca i me l’ha portada. El Joan i la Martina es coneixen des de petits, i encara que ja s’han fet grans, han tingut una gran alegria davant la perspectiva d’un dia junts sense escola. No ha sigut un gest generós per part meva, sinó egoista, perquè mentre els nens fan la seva, jo podré seguir escrivint. El llibre em té capficada, i només quan me’n recordo m’aixeco, primer per veure si encara plou, i després per veure com estan els nens. Estan bé. Al migdia m’ha trucat la Paula i li he dit que tot estava en ordre. Al vespre la pluja s’ha intensificat i la Paula m’ha demanat si em puc quedar la Martina fins demà al matí, que li feia por no poder manegar la barca.

Fa vint dies que plou i encara no els ha pogut venir a buscar. Aquest matí, quan he entrat a l’habitació, els he trobat a sobre el llit fent-se petons. Primer he sentit l’impuls d’apartar-los, però de seguida he entès que són els seus primers petons de la vida i els he deixat sols. Al capdavall tots hem sigut joves. A més, si, com diuen, la perspectiva és que segueixi plovent, amb alguna cosa s’hauran d’entretenir els nostres fills.