Les orelles

Va sortir contenta de l’hospital, però poc li va durar l’alegria

Foto: Ffion Atkinson


El dia que vaig néixer va venir ma tia Rosa Mari a mirar si m’havia lliurat de les orelles de pàmpol que tenien ella i mon pare. Va sortir contenta de l’hospital, però poc li va durar l’alegria perquè el segon cop que ens vam veure ja se m’havien desenganxat. 
 
Per sort jo no me’n vaig assabentar fins passada la comunió, i si no hagués estat pel marrec aquell que un dia a l’hora del pati em va dir “i tu què mires, aurelluda?”, potser no ho hauria sabut mai. 
 
Però va haver-hi un altre dia –us parlo de quan ja no tenia sensibilitat a la cama ni al peu esquerre– en què, mirant-me a l’espill de l’habitació, vaig sentir-me dir, en veu prou alta perquè també em sentís ell: “Amor, crec que avui em faré una cua per sortir”.

Ja no volia ser guapa; volia ser valenta.

 

Comentaris

    Emma1987 Novembre 22, 2016 12:33 pm
    Doncs ho has aconseguit, ets molt valenta :) D'una flor a una altra flor!
    Àuria Novembre 22, 2016 12:55 pm
    M'ha encantat aquesta frase... no voler ser guapa, voler ser valenta! Això és el que intento jo també. Sobreposar-me als criteris estètics i ser valenta. I costa, costa molt. Així com s'accepta que un home no tingui cabell (en termes generals), no s'accepta que una dona no en tingui... Jo estic entre aquestes, i després d'amagar-me'n, de dissimular, de no deixar-me veure, de tocar fons, de preguntar-me perquè, de buscar solucions impossibles, he decidit ser valenta!!

Nou comentari