Foto: Chester Ho


Sovint em pregunten d’on em surten els contes. Us faré, doncs, la crònica del part d’aquesta setmana, per bé que encara no sé si morirà prematurament i es quedarà cadavèric al costat, per exemple, d’aquell conte de les tretze culleres lacades que tinc a mitges des de fa un any i que tant m’il·lusionava.

Tot va venir per aquell dia que el J. N. em va comparar amb un tanc, a la qual cosa li vaig respondre que jo a ell me l’afigurava més aviat com una furgoneta atrotinada que vol passar desapercebuda perquè va carregada d’armes nuclears (ara podeu jugar a endevinar el nom que s’amaga darrere les inicials).

A partir de llavors, sense voler, em vaig començar a mirar el món amb aquesta òptica vehicular. M’assaltava la idea que ara tinc una amiga que és un Tesla –gama superior, no fa soroll, elèctric, meravellós, l’enveja de tothom; és a més un Tesla amfibi perquè sap nedar i ho fa amb desfici– o que estic enamorada d’un camió cisterna de mirall: la superfície del dipòsit em torna una imatge de mi distorsionada, a voltes fascinant, a voltes grotesca, i ja només veig el món a través del reflex deformat i subjectiu que m’ofereix. El meu camió cisterna fa veure que transporta llet, però ja us dic jo que enganya tothom perquè segons el dia conté gasolina, ambrosia, àcid, sovint orxata, i sempre literatura per consumir-ne fins a rebentar. Però tornem-hi: camió cisterna, tank truck, TANK truck.

El rau-rau continuen sent els tancs. El meu tanc. Tancs de vidre, penso, tancs de porcellana. Googlejo. Trobo figueretes de sobretaula. Me’n compro una? No, quina bestiesa! Un tanc de Lladró per posar sobre un tapet de ganxet a la taula del menjador i contemplar-lo afartant-me de lioneses. Apunto això del tanc de porcellana a la llista massa llarga de coses pendents d’escriure.

Passen els dies.

I fa una setmana, pam!, somio que condueixo un tanc. Que m’aturo en una gasolinera i omplo el dipòsit. Circular pel món amb un cuirassat. La idea em diverteix, i sí, el tema em comença a obsessionar. Em llegeixo l’entrada de la Viquipèdia. Tipologia. Història. Materials. Tu dius: Wolframi, tungstè. Armament. Protecció. Vulnerabilitat. El tanc Carlota no hi surt.

Demano a l’M. V., que és un flipat de la cosa militar i que escriu uns contes formidables que ningú no ha publicat mai, que m’expliqui detallets sucosos dels tancs, que necessito saber com és la sensació d’anar-hi a dins. Entre altres coses, em diu: «Els tancs d’abans es pilotaven amb dues palanques, sense volant. Una palanca per a cada cadena. Controlar una mole aferrat a dues polles».

Miro vídeos dels interiors: soldats ensardinats, un petit món d’una vibració eixordadora; finestres mínimes, robustesa que aclapara, vehicles romànics amb un pantocràtor aferrat a dues palanques com a dues tal. Olor? M’imagino una barreja de metall i suor d’home, suor de metall. I ronya, perquè estan plens de racons i raconets on s’hi acumula. Fire!, criden de tant en tant, i després els evangelistes carreguen uns obusos enormes. Des de dins, l’espetec de la canonada se sent decebedorament somort per sota la fragor contínua.

Consulto sinònims: em caldran per no repetir-me. Carro de combat, vehicle blindat, cuirassat, M1 Abrams, Merkava, Leopard, Panzer, Tiger, Carlota 76.

Abandono la recerca i deixo el programa dels tancs executant-se en segon pla dins del cervell –és vital permetre que el cap pensi sol, sense intervenció conscient–, fins que una nit m’ajec al llit i no puc dormir. Els tancs em venen a trobar. Clic-clac, una cosa i després l’altra. A les fosques, enregistro unes notes de veu amb el mòbil perquè no em fugi del cap (ja he tingut prou disgustos en aquest sentit).

L’endemà m’aixeco i escric: Un tanc no és un submarí, i arrenco: «El primer tanc me’l van regalar els pares per córrer pel pati».

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix