Pànic

Els plors i les convulsions d'aquella criatura no podien respondre a una simple rebequeria

Cristina Losantos
Cristina Losantos

Carrer Fluvià, pis de la tieta Flora. Una tele encesa. La casa del reloj. Un pallasso amb la cara blanca m’espanta tant que esdevindrà el meu primer record.
 
Així em va néixer la fòbia als televisors en dansa. Era veure que feien aquell badall que fan quan es desperten i posar-me a plorar. Els pares només podien mirar la tele quan jo dormia, com si fos una pràctica clandestina.
 
Via Júlia número 140, botiga d’electrodomèstics Gausa, molt abans que sigui reconvertida en un establiment Miró. Quatre de la tarda. Tinc dos anys i mig. Semblo una nena com cal fins que tots els televisors de la planta s’encenen de cop.
 
Clients i empleats van pensar que m’havia agafat un atac epilèptic. Els plors i les convulsions d’aquella criatura no podien respondre a una simple rebequeria. Algú va avisar una ambulància. El remei va arribar gràcies a ma mare: apagueu les teles i li passarà tot.
 
Vaig créixer ignorant la pantalla casolana: encara avui no em veureu fer mai el gest de prémer l’on. Però trenta anys després de l’episodi al Gausa, em van proposar que escrivís crítiques de televisió en un diari. Una feina surrealista –experta en tele? jo??– que m’obligava a plantar-me davant l’aparell una estona cada dia.
 
Sí, vaig acceptar l’oferta: era un repte i una teràpia i coses més rares passen pel món. Suposo que em vaig curar: ara la tele segueix sense fer-me gràcia, però juraria que ja no em fa por.
 

Eva Piquer

Nou comentari

Dancing In the Dark
I check my look in the mirror/ I wanna change my clothes, my hair, my face
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...