Foto: Trevor Cole
L’homeòstasi és la tendència a mantenir l’equilibri i l’estabilitat dins d’un sistema biològic. Per exemple, l’homeòstasi tèrmica en els animals de sang calenta els permet tenir una temperatura estable independentment de les variacions exteriors de temperatura. Per aconseguir-ho, al cos només li cal posar en marxa alguns engranatges, obrir o tancar certes vàlvules: suem, tremolem, panteixem o accelerem el metabolisme per tal de no allunyar-nos (gaire) dels 36,5°. Vomitar, orinar o defecar són també mecanismes homeostàtics.
Jo trobo que això de la temperatura ratlla el miracle. Com pot ser que el cos estigui sempre –repeteixo: sempre– a la mateixa temperatura? Fa l’efecte que ha de ser complexíssim, en realitat, però, es veu que genèticament és més complicat fer un organisme adaptable a diverses condicions tèrmiques com la granota, que no un d’homeotèrmic, perquè al primer cal fer-lo apte per a molts entorns diferents.
Ara bé, com tot, cada cosa té els seus avantatges i inconvenients. Perquè l’homeòstasi implica que l’equilibri del cos pot alterar-se només dins d’uns estrets marges compatibles amb la vida, i això ens converteix en uns éssers fràgils; el nostre marge de temperatura corporal és de ± 7°, una sargantana, en canvi, pot estar a 10° de bon matí i a 37° a punta de dia.
Penso també en com fracassem a l’hora de practicar altres homeòstasis. L’homeòstasi psicològica, la qual potser faria una mica de por, perquè si tinguéssim massa estabilitat mental semblaríem psicòpates, robots, en definitiva, inhumans; en això granotegem una mica. Riure i plorar deuen ser els equivalents de suar i tremolar: accions que ens permeten no perdre l’harmonia; llàgrimes, pena liquada que expulsem perquè la felicitat no es refredi massa i acabem morint d’hipotèrmia emocional, rialles per descomprimir una exultació excessiva que ens podria fer perdre el seny. Els marges compatibles amb la vida són també estrets aquí. No entrarem en la complicada homeòstasi amorosa i encara menys en la impossible homeòstasi de parella, que tant abusa de la vàlvula orgàsmica per dissoldre les tensions i purgar el circuit.
Ens en sortim (tristament) millor amb l’homeòstasi política: els mecanismes del cos democràtic semblen concebuts per aconseguir que, malgrat que l’entorn canviï, el govern continuï sent sempre el mateix fangar, desencoratjadorament inalterable. La Viquipèdia explica que els sistemes homeostàtics són imprevisibles perquè el resultat d’una determinada acció pot també ser l’oposada de l’esperada. Sí, organitzem votacions perquè tot continuï igual, i l’aplicació (imprevisible) dels programes electorals sovint porta a una acció oposada a l’anunciada. La despresidentalització recurrent de Catalunya no és més que una evacuació dels residus metabòlics forçada per l’Estat, una evacuació simptomàtica d’alguna patologia preocupant, en altres paraules: diarrea política que ens està deixant el país deshidratat.
Potser caldria inventar el concepte de mort per homeòstasi: quan, sense ser-ne conscient, un organisme s’autodestrueix perquè insisteix a mantenir un equilibri que l’està matant. Com si el cos s’entestés a no baixar dels 45°.
L’enciclopèdia lliure també avisa que cal no confondre l’homeòstasi amb l’hemostàsia; fantasiejo amb la idea que l’advertència potser va més enllà de l’analogia fonètica. Cal que estiguem atents, no fos cas que ens pensem que, com a país, com a societat o com a persones, estem activant les nostres vàlvules homeostàtiques per mantenir-nos dins dels marges compatibles amb la vida, quan en el fons el que estem fent és més aviat respondre a la desesperada amb actuacions d’emergència per no dessagnar-nos.
Diria que ens calen amb urgència orgasmes socials, polítics, mentals, ideològics. Hem de decidir quin és l’equilibri al qual aspirem, no sigui que estiguem anant de pet cap a una mort per homeòstasi. Abans que acabar morts, potser caldria engegar a rodar l’equilibri i convertir-nos en batracis de sang freda.
Rauc-rauc.
