Foto: Jamie Street
Primer pensava sense pensar-ho que la vida tenia forma de riu. I que el riu ja estava més o menys fet. I després de l'u, vindria el dos i després el mar. I, així, en fila índia, tot aniria arribant.
Després vaig descobrir que existia l'atzar, la drecera, l'esquerda, el miracle que et duia d'un riu a un oceà. Em va fer feliç saber que no podem ni dominar ni domesticar el nostre destí. Que per molt que de tu esperin una cosa, en pots ser una altra. Em va fer feliç dependre més de la sort, de les coses que no saps com arriben i passen, que no pas del punyetero guió.
Al cap d'un temps, em vaig començar a preguntar: amb qui vull estar? Amb qui no? Però la pregunta clau ha arribat no fa gaire: per què? Abans feia les coses tal com venien. Com a bona impulsiva, no me n'imaginava la conseqüència, només l'acte. I ara em veig dient-me: cal fotre't en aquest merder? Cal quedar amb qui saps que grinyola alguna cosa? Cal allargar el fum?
Als vint-i-nou anys he entès que hi ha coses que passen i d'altres que tries si vols que passin.
