La primera paraula

Ella no ho recorda, però és l'única sospitosa d'aquesta història

Cristina Losantos
Cristina Losantos

Em vaig saltar els dos primers trimestres de la classe dels Cargols. Tenia angines cada dos per tres i l’escola podia esperar. El guionista de la meva infantesa havia previst que conegués primer el quiròfan que l’aula. Ja sense amígdales, els pares em van dur a visitar l’Arrel i allà, mentre els cargolets jugaven al pati, la mestra em va demanar que dibuixés una casa i un nen. Ho vaig fer i, per si no quedava prou clar, vaig marcar-me un pleonasme amb lletres de pal, posant CASA a sota de la casa i NEN a sota del nen.
 
Suposo que m’havia ensenyat a escriure la mare. Ella no ho recorda, però és l’única sospitosa d’aquesta història. A més, vint-i-tants anys després la vaig sorprendre reincidint en el delicte: explicava un conte a la meva filla i, com qui no vol la cosa, li anava revelant a la vegada el secret d’ajuntar lletres.
 
A llegir també me’n va ensenyar ella, abans i tot. Aquí, ai, la jugada se li va descontrolar una mica. Perquè ara quedaria bé dir que vaig aprendre a distingir quin so corresponia a cada signe de l’alfabet llatí gràcies a les paraules de Lola Anglada o de Josep Maria Folch i Torres o de Gianni Rodari o de Joaquim Carbó. Però vaig créixer als setanta, en plena expansió de les marques comercials. I conta la llegenda de casa meva que una tarda, mentre mare i filla anàvem en autobús, aquella nena de tres anys encara no que era jo va assenyalar un cartell amb lletres vermelles i un osset blanc i va exclamar, emocionada: “Mira, mama, aquí posa BIMBO”.
 

Eva Piquer

Comentaris

    Teresa Costa-Gramunt Juliol 19, 2018 9:42 am
    Una història molt tendra, i que diu tant de la nena inquieta que devies ser...

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...