Foto: Jari Schroderus
Havia après massa d’hora que res substitueix la mirada amorosa de la mare ni l’entrega incondicional del pare. No havia tingut el que la seva imaginació benèvola li havia promès, sinó el que la vida implacable havia decidit. Havien desfilat sense quedar-s’hi amics, certeses, professions i esperances. Sabia que la queixa és obscena. I el dolor, de proximitat: la malaltia que trasbalsa, el somni esclafat, la indiferència del veí i el secret punyent.
Fins que va descobrir que encara tenia a qui estimar i s’hi va aferrar com un nàufrag. Potser no es podia vanagloriar de la seva sort. Però ja no es queixaria de la desgràcia. Passés el que passés no en seria la víctima. Mantindria sempre l’amargor a distància. I si un dia s’havia de tornar a enfonsar en la tristesa, mai més el dol li tacaria l’ànima de negre.
