Una companya de feina em passa un esquema clàssic de l’àmbit del coaching amb quatre conjunts representats: 1) el que m’agrada fer, 2) el que faig bé, 3) allò pel qual em pagaran i 4) el que el món necessita. De la intersecció d’aquests conjunts en surten quatre subconjunts més: passió, missió, professió i vocació. I, encara, on aquests quatre conceptes es troben, en resulta el minisubconjunt propòsit. Propòsit és on se suposa que cal destinar les nostres energies.


Ella veu molt clars els subconjunts: és a dir, que el que fas bé, sumat al que t’encanta, condueix a la passió. I la professió és el que fas bé (en principi) més el fet que t’ho pagaran. Perquè, si no et paguen, es queda en passió o bé, si el món ho necessita, en missió. En aquest esquema, les variables de professió i vocació, amb tota lògica, estan vinculades a la remuneració.

El dibuix ens fa debatre un tema que ja duem a flor de pell. I ella s’exclama que hauria agraït que l’hi haguessin dit abans; que, si no tens clares totes les variables, se’t fa més difícil trobar el camí professional (no parlem mai de carrera, nosaltres). Faig memòria de tots els dubtes que he tingut a l’hora d’estudiar A, B o C. I també a l’hora d’escollir una feina X, Y o Z. De la impulsivitat, l’angoixa i el desconcert –la satisfacció també– que han anat lligades a les tries laborals. Pots arribar un dia a discernir el que fas bé i sobretot el que t’encanta fer, però és molt més difícil determinar el que et voldran pagar o el que el món necessita. I, entre discerniment i dubte, pas endavant i pas endarrere, no sempre acabes enfocant-te cap al propòsit adequat.

Comentem que hi hauria d’haver una assignatura d’orientació laboral a l’escola. I en un tres i no res ja m’estic representant totes les assignatures que m’hauria agradat fer en aquells anys tendres i receptius d’infància i adolescència: classes de tolerància a la frustració, de relacions humanes, de comunicació verbal i no verbal, de salut (molt més enllà de la gimnàstica), de respiració, d’aprofitament del temps, de negociació, de filosofia i ètica, de lectura tranquil·la, de gestió de les emocions, de treball en equip, d’autoconeixement, de sensibilitat artística i capacitat d’escolta… Però s’ha suposat sempre que això ho aprendríem solets, en família o en societat, o que n’hi hauria prou amb quatre indicacions. Les mates i la història, en canvi, han dut inexorablement adjudicats, i des de temps immemorials, temari, hores i exàmens.

En una visita aquella mateixa tarda a l’exposició dedicada a l’arquitecte finlandès Alvar Aalto, em trobo situant-lo enmig dels subconjunts. Aalto sembla que va prioritzar la voluntat de ser útil. Va construir el sanatori de Paimio per a tuberculosos, per exemple, pensant en els malalts: que respiressin bé, que els escalfés el sol, que poguessin ventilar les habitacions, que tinguessin la naturalesa a tocar; i fins i tot va dissenyar un armari fàcil de netejar, sense racons, i una cadira amb la inclinació justa per als pacients que tossien. Era a finals dels vint i principis dels trenta. Li van encarregar diversos projectes (en va fer més de cinc-cents), i sempre va buscar l’organicitat i la funcionalitat. Pots ser, com ell, un arquitecte que posi en primer lloc el que el món necessita; o pots ser un arquitecte que prefereixi experimentar i crear (i fas el que t’encanta) o un arquitecte que tingui clar que el que vol és guanyar diners. I, si la sort t’acompanya, pots reunir-ho tot en un.

Encara que la teoria dels conjunts i subconjunts està molt bé, l’esforç personal i honest per encaixar les peces (el que m’agrada, el que puc fer bé, el que es necessita i el que pot ser pagat) no es resoldrà mai amb un esquema. Quina pena, penso. Per a una bona majoria continua sent un enigma irresoluble que ens fa sentir amb un propòsit més o menys aigualit. Però té una part d’emoció. Perquè continuarem buscant. I ho farem, encara que ens perdem inevitablement entre les interseccions de les variables.

Foto: BMcIvr

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Jaume Fusté a agost 06, 2015 | 10:45
    Jaume Fusté agost 06, 2015 | 10:45
    Ja fa temps que a les escoles parlem d' educació física i no de gimnàstica, justament perquè aquesta és una visió més global i propera a la salut, gairebé entesa com una manera de viure.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix