Dissabte sis de febrer del 1993. Carrer Seixanta, Manhattan. Sis del matí. Sona el telèfon. Que s’ha mort noséqui (nom indesxifrable pronunciat a corre-cuita, jo que dissimulo) i que n’escrigui una pàgina. Un text i un complement, millor. D’acord, abans de dinar ho teniu.

Que em despertessin a les sis del matí era habitual: a les dotze del migdia de Barcelona és quan decidien els temes amb què omplirien el diari de l’endemà, i les meves sis hores menys no eren un problema seu. Que jo dissimulés tampoc devia ser estrany: tenia vint-i-tres anys, i si avui encara col·lecciono més llacunes que referents sòlids, imagina’t llavors. No volies fer de corresponsal cultural a l’estranger? Doncs au.

La gran esperança, en aquella època prèvia a internet en què enviava les cròniques per fax, es deia The New York Times. Amb sort, la diferència horària jugaria a favor meu i el diari de la ciutat que m’acollia ja inclouria l’esquela del personatge enigmàtic que havia tingut la desgràcia de morir-se.

Em vaig vestir d’una revolada, vaig baixar els tres pisos a peu amb la intenció de córrer cap al quiosc de la Segona Avinguda i no vaig poder sortir de l’edifici. No era només la primera gran nevada de l’hivern: era també una nevada històrica, d’aquelles en què demanen a la gent que no es mogui de casa en cap cas.

Ni quiosc, ni Foreign Press Center ni New York Public Library. Em tocava aconseguir la informació per telèfon, amb el meu anglès de Nou Barris i a cegues, perquè no sabia qui coi era el difunt. L’orgull em va impedir trucar al diari Avui a cobrament revertit i demanar a l’Ignasi que em facilités la feina i me’n lletregés sisplau el nom. La confiança entre l’Ignasi i jo arribaria onze anys després.

Però va ser el mateix orgull, o la tossuderia o les ganes de fer-ho bé, el que em va permetre tenir a punt al cap de dues hores, no em preguntis com, un text de seixanta línies i un complement de vint sobre Joseph Leo Mankiewicz, que seria enterrat diumenge en una cerimònia privada.

La mort de Mankiewicz (sempre més he sabut escriure aquest cognom amb els ulls tancats) va deixar Hollywood orfe d’un dels seus grans cineastes i va ser la meva prova de foc com a corresponsal a Nova York, una fita petita que fins ara no havia quedat escrita enlloc.

Eva Piquer

Comentaris

  1. Icona del comentari de: paulacboldu a setembre 01, 2017 | 14:56
    paulacboldu setembre 01, 2017 | 14:56
    A dia d'avui i a base de llegir-te, et sento a la mateixa distància -francament propera- a què sentiria una amiga íntima que fa temps que no veig. I, saps? Se'm fa molt tendre saber-te actuant fa uns anys amb aquesta tossuderia i determinació, tan purament pròpies d'una època en què encara "no et coneixia". Sempre fa il·lusió descobrir nous raconets d'aquells que estimes.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix