Foto: Taisiia Stupak
Reviscolen les violetes blanques que es van pansir un cap de setmana d'abril, i tu que ja no hi creies, dona de poca fe, avui que hauries de creure més que mai en els àngels de la guarda i ni tan sols arribes a imaginar que algun dia podràs desfer-te de l'ensurt que t'ha tallat la respiració i t'ha omplert el cap de condicionals absurds i nocius, I si hagués caigut malament I si el cotxe de darrere no hagués frenat a temps I si I si I si. I la realitat és I no, però et venç l'escepticisme, o és que el cos guarda la memòria dels cops i en canvi no recorda que tu de petita sabies caure, de la bici, dels arbres, de les feixes, dels murs del pati. I ensenyaves amb orgull les cicatrius.
* text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
