Quan cauen les màscares

Encara sort que vivim en societat i ens podem observar de reüll els uns als altres

Foto: Mikko Kaaresmaa


Som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. La frase, d’Umberto Eco, és empíricament certa. Ja podem dir als fills que és important que llegeixin, que estalviïn o que ajudin els qui pateixen: o prediquem amb l’exemple o tururut. També a l’escola els mestres ensenyen més amb les seves actituds que amb les seves lliçons. Passa amb els aprenentatges, amb l’amor, amb l’amistat i amb les relacions humanes en general: la veritat esclata quan cauen les màscares.
 
No falla: el millor d’una entrevista comença en el moment que apagues la gravadora. Llavors l’entrevistat es relaxa i et regala frases que li surten de l’ànima. Es mostra tal com és quan deixa d’estar preocupat per mostrar-se tal com vol fer veure que és.
 
Som el que fem i no pas el que diem que fem. Encara sort que vivim en societat i ens podem observar de reüll els uns als altres. Veure com alguns individus malparlen de terceres persones ens permet deduir què diran de nosaltres quan no ens tinguin davant, o quan arribi el dia en què deixem de caure’ls en gràcia.
 
Les aplicacions per lligar són un invent amb trampa: en un perfil virtual tant tu com jo mostraríem la nostra cara més amable (i la més fotogènica). Abans lligàvem a la feina i teníem una oferta força més limitada, però la possibilitat d’encertar-la era més gran, perquè coneixíem els candidats potencials des de tots els angles. Vèiem com es comportaven amb la resta de companys, com reaccionaven quan el cap de secció els cridava l’atenció o què proposaven a l’assemblea del comitè d’empresa. Ens podíem enamorar d’algú fins i tot quan aquest algú no estava intentant enamorar-nos. O justament per això.

 

Comentaris

    Anònim Agost 24, 2016 10:29 pm
    Eva...que bè que escrius!!! El meu pensament es...FES EL QUE FAGI NO EL QUE DIGUI!!!. Petons...aviat et remetre un "regalet".
    Helena Sauras Agost 25, 2016 5:44 am
    Eva m'ha encantat la teva reflexió, com quasi totes les que fas. Aquesta l'he trobat de la més encertada: A destacar: "la veritat esclata quan cauen les màscares". I quina és aquesta veritat que busquem com a ésser humà? És potser la mateix que ens fa ser sincers i que ens caigui la màscara de la hipocresia? Ens relaxem i podem "ferir" al que tenim a la vora malparlant d'ell. És millor callar? Pensar amb veu baixa? Callada? Trair-nos a nosaltres mateixos? I és que en aquell ball i hi ha vides en joc: l'harmonia de la convivència entre els veïns de la vora, la societat d'un poble, l'equilibri en un món ple de verí entre germans. Ens veiem en aquest planeta o potser per la Via Làctia. Un petó. Adéu!
    Magda R Agost 25, 2016 8:23 am
    I així anem, amb un vestit de mudar a la feina, al carrer, amb les relacions personals. Després a casa és altra cosa, ens despullem de tot, ens sentim relaxats i no interpretem cap paper. És així com m agrada que em vegin la gent que estimo i així m agrada veure'ls a ells també. A casa és on hi ha la màgia de la sinceritat, del amor incondicional. S'ha de tenir en compte !!
    Anònim Agost 26, 2016 2:28 pm
    Que bonic Eva, escrius tan rebé... ÉS TAN PRECIÓS i TAN VERITAT que se'm cauen les llàgrimes...

Respon a Magda R Cancel·la les respostes

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...