Foto: Martí Urgell
La meva setmana ha estat marcada, inevitablement pels fets de Gràcia. Fa dies que dono voltes a la idea de violència, d’impunitat
Fa just dos anys, a Sants, amb el desatllojament de Can Vies i les mobilitzacions posteriors, vaig poder viure de molt a prop les accions desmesurades dels cossos de seguretat contra els manifestants. Contra gent gran que es manifestava de manera pacífica. Contra gent que no estava fent res de res. La mateixa desmesura que he pogut observar a Gràcia durant aquesta setmana.
És inevitable preguntar-se quina és la metxa que encén aquesta violència. Veient les imatges de la Brimo carregant contra la primera línia de manifestants, sembla que no hi hagi cap mena de dubte. És aquesta la manera lícita de dissoldre una mobilització? A cops de porra? I per què és lícita aquesta violència i no la que pot arribar a exercir, en correspondència, la societat civil?
Malauradament, en pocs mesos, han coincidit tres fets que em fan reflexionar sobre la impunitat existent entre els membres dels anomenats cossos de seguretat: fa només tres setmanes, els implicats en el cas del Raval, en què Juan Andrés Benítez va morir després d’una brutal pallissa dels Mossos, que tot seguit van netejar l’escenari per ocultar les proves, van ser condemnats a una pena mínima i a indemnitzar la família de Benítez amb diners públics. Aquest divendres, els responsables del cas Ester Quintana eren absolts. Durant tota la setmana, les fotos i els vídeos dels aldarulls de Gràcia mostraven la brutalitat dels agents.
Naturalment, la violència vingui de la part que vingui no és la manera de solucionar qualsevol conflicte, però ja fa massa que estic veient una desmesura preocupant en la violència que exerceix la policia, emparada en la seva condició de força de l’ordre.
No va haver-hi represàlies ni destitucions pel cas de la Patricia Heras, malgrat la contundència de les proves exposades al documental Ciutat Morta, de Xavier Artigas i Xapo Ortega. No hi ha represàlies pel cas de Juan Andrés. Ningú assumeix responsabilitats pel que li ha passat a Ester Quintana.
Jo no vull viure en un país on aquestes accions quedin impunes. On l’autoritat s’exerceixi amb violència i on aquesta violència no sigui castigada. On gent que mata i mutila pugui tornar a exercir la mateixa feina amb què va matar i mutilar.
Això no vol dir que estigui a favor de solucionar les coses amb cap manifestació que no sigui pacífica, però crec que ha quedat demostrat que la violència només genera més violència. I potser, d’una manera ingènua, encara crec que es pot arribar a solucions satisfactòries mitjançant el diàleg. Especialment si aquest diàleg és coherent i no afavoreix en excés cap de les dues parts.
No sé qui s’amaga rere els cascs protectors dels agents de la Brimo. Intueixo que deuen ser persones normals, amb vides normals. I com que estic convençuda que és així, se’m fa difícil assumir la idea que aquesta gent que fa anar les porres com vol pugui dormir tranquil·la cada nit o inculcar segons quins valors als seus fills.
És clar que és aquesta mateixa impunitat la que els deu fer pensar que estan actuant sota els paràmetres de la normalitat. Quina por.
8
9
