Foto: Andrea Jofre

Un dia voldré tenir un jardí, penso. Un de petit, no em cal pas gaire, on s’hi facin flors i les fulles del que sigui hi verdegin sense fer-los gaire cas i pugui veure-hi algun ocell, alguna bèstia, fent d’espieta, jo, darrere el vidre d’una finestra. Que quan plogui a bots i barrals s’hi entolli sempre el mateix racó i hi hagi un tros més fosc i menys viu on no hi toqui mai el sol. No sé pas si podrà ser, tot això. A les jardineres d’obra d’ara se m’hi ha mort de tot; ciclàmens a l’hivern, una sempreviva groga. Dos geranis nuosos hi resisteixen, cada cop menys, els anys, els fums i papallones i el meu poc afecte.

Els matins de cada dia em trobo amb els llocs de cada dia; amb els semàfors, els edificis, el pare i els nanos amb cara de son, la dona menuda que passeja el gos, vells tots dos. I amb un roser que fa de fita per a la part final del primer trajecte. Fa roses blanques, poca fulla, és ben auster, però floreix tot l’any i tot l’any el veig treure el cap darrere el mur de ciment lleig que el separa del carrer. Ara poncelles, ara roses tibants com un puny, ara un manyoc de pètals d’un blanc gastat i sec.

Els matins de cada dia, passant-hi pel costat amb l’atabalament del rellotge i la son que em dura massa, em sona a dins el cap el primer vers d’una cançó de Nadal que vaig aprendre de petita, com si fos un nom, «un roseret eixia». I amb aquestes tres paraules i el veure’l cada dia m’he apropiat d’aquest roser que no és meu, que viu darrere una paret grisa i regalimada de brutícia de ciutat i que floreix com m’agradaria que florís un roser al jardí que voldré tenir un dia.