El Salsigui

Cap a les sis ja vinga, els leotardos blau marí, les faldilles de llaneta blau marí i les sabates de xarol

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Àngel Gallardo


Entrant a casa a mà esquerra, blanc de pilotades –encara bo que el papà li va portar, al Quim, una pilota d’escuma groga d’un dels seus viatges a Cork, Irlanda–, hi havia l’armari amb els abrics i els mocadors i els guants i els bolsos i els colls i els paraigües de la baba. Un armari de la família, però miraves i només hi havia coses d’ella, tantes que en tenia i tan ben posades i totes feien olor d’English Lavender Atkinsons. Era un perfum d’home com ella, altiu i sec. Però de lavanda.
 
Cap a les sis ja vinga, els leotardos blau marí, les faldilles de llaneta blau marí i les sabates de xarol, que netejàvem amb un drapet de cotó i llet. I a dalt? I la mamà m’ho donava. Suposo que alguna cosa de coll alt –les angines–. Res de tot això que dic és mentida, perquè el loden també era blau marí i cada dos anys el compràvem a Andorra el primer cap de setmana després de començar l’escola, perquè el 15 de setembre és l’aniversari de noces del papà i la mamà i cada any l’anàvem a celebrar a Andorra.
 
Mentrestant, la baba marejava l’avi. Ramon, la muda de sobre el llit, Ramon, els mitjons no fan joc, Ramon, aquests pantalons són més vells que l’anar a peu. Ramon. I quan ella trobava que sí, li deia: ara. Suposo que amb aquella sensació de quan poses l’última peça d’un trencaclosques. I llavors, jo entenia que la baba deia, amb entre menyspreu i enyorança, el meu pare, el Salsigui, sí que era un dandi.
 
Dos quarts i mig de set i sortíem de casa tots sis i les animetes dels anyells que penjaven de l’abric d’astracan de la baba.
 
A missa de set, al Sant Esperit, cap a mitja altura de la nau central ens assèiem tots al mateix banc –però a mi m’agradava al davant de tot, perquè a la contrapetja de les escales que duen a l’altar hi ha unes floretes blaves i de color de maduixa que semblen fetes per una nena–. Els bancs sempre crepitaven. Quan ens alçàvem, amunt el cors –crec, crec, crec–. Els elevem al Senyor. I després, en asseure’ns, preguem –crec, crec, crecs solapats.
 
Cap a per ell, amb ell i en ell, vós, Déu Pare omnipotent l’avi pessigava el Quim i el Quim marranejava i ell i l’avi havien, esclar, de sortir de missa perquè ens cridaran l’alto. Sempre tots vam saber-ho tot i vam cobrir les heretgies de l’avi –per parlar de Joan Pau II deia el Pipa– perquè la baba mai no sospités que dormia vora un roig en actiu.
 
Sortíem i eren a la plaça Vella, i el Quim voltava l’escultura a Don Alfonso Sala, Conde de Egara, i l’avi tenia les mans a la butxaca i somreia satisfet d’una vida sencera.
 
Reagrupament familiar i quants frankfurts?, dos, lloms amb formatge?, tres. Qui vol dos entrepans? A més del frankfurt, un biquini?, d’acord. Em quedo amb el papà, molt bé, nosaltres tirem cap a casa. L’avi i la baba mai no menjaven entrepans.
 
El frankfurt del carrer Gavatxons era ple a vessar, i mentre esperàvem que ens donessin la bossa de paper amb els entrepans calentons, el papà i jo parlàvem de moltes coses que vèiem allà, com ara que com és que si mires a través d’un got d’aigua les coses es veuen més grosses.
 
A casa, expectants, inquiets, i feien Informe semanal –desgràcies–, la baba es preparava unes torrades amb pernil serrano, quan serrano era ibèric –comprat a La Pineda–, i l’avi, sopes de farigola i algun segon que ara no em ve al cap, però segurament un tall de bacallà fred del migdia, i llavors la baba li deia que ja l’hi escalfava i ell deia que no i ella recordava que el seu pare, el Salsigui, havia sopat a restaurants de París quan ella era petita, un dandi, era.
 
I un dia, passejant per la memòria d’una tarda que la baba va dir que el seu pare es deia Joan Vall Guix, em vaig adonar que potser Salsigui no era un nom, sinó el desig que el meu besavi, que es va morir quan la baba tenia vuit anys, fos al Cel.

​@esierraserra

Comentaris

    Juak Maig 25, 2015 6:12 pm
    He llegit diverses vegades cadascuna de les frases, recordo que en aquells temps començava a deixar-me anar en català, sense oblidar paraules curioses de la meva terra i que em venien i recalcava de tant en tant. M'ha agradat Molt.

Nou comentari