Foto: Michael Flick
“Salut, salut i salut”. Aquesta era la resposta invariable del pare quan de petita li demanaves que t’enumerés tres desitjos. I t’hi enfadaves: “No. Has de demanar tres desitjos diferents. No s’hi val a demanar el mateix.” Però mai el vas convèncer. Els tres desitjos semblaven molt simples, però no ho eren. Eren només sintètics. La malaltia de vegades és una bèstia grossa: no sempre s’entén. Per això busquem metàfores, raons i desraons per pair-la. Potser per això també et trobes empassant-te pel·lícules d’àliens, d’éssers que perden la identitat o que es contagien misteriosament. Et fan molta por i, alhora, et resulten catàrtiques.
Nanni Moretti, a la tercera part del seu Caro diario (1993) –que podria ser ciència-ficció, però no ho és– relata el fracàs dels metges quan proven de resoldre-li un prurit nocturn insuportable. Li piquen peus i braços nit rere nit. Es visita amb els millors dermatòlegs. En treu diagnòstics oposats i cures inacabables. Amplia les consultes a al·lergòlegs, immunòlegs, nous dermatòlegs i terapeutes alternatius: acut a la reflexologia i a la medicina xinesa. Ho prova tot perquè, quan estàs desesperat, si et diuen que cal fer la vertical amb el nas cada dia abans d’esmorzar, la fas. I la culminació del despropòsit és una imatge: Moretti passejant amb mitjons llargs a ple estiu, a la platja, entre els banyistes despreocupats. Li han dit que ha d’evitar el sol. I en fuig, sí, però no vol estar-se de viure la vida com els altres. Al final d’un llarguíssim periple de visites, receptes, incerteses i malestar, resulta que Moretti té un limfoma de Hodgkin curable. El tractament? Una quimioteràpia convencional.
Fa poc, arran d’una afecció mitjaneta, però molesta, t’han proposat diversos remeis: comprar un nebulitzador, prendre omeprazol, inhalar un broncodilatador dia i nit o fer una cura d’antibiòtic macròlid durant tres dies. Possibles diagnòstics: reflux, asma, bronquitis, tos ferina o simplement la manera que té el cos (o era la ment?) de queixar-se. T’han donat moltes explicacions per a una tos convulsiva, imparable, desesperant i essencialment nocturna. I, com que vius a Occident, has accedit a una, dues… o tres opinions mèdiques. Qui més et coneix sembla que n’ha encertat el diagnòstic. Però t’has sentit una mica Nanni Moretti: fragmentada, parcel·lada i, sobretot, desconcertada. Cadascú t’ha mirat –legítimament i amb bona intenció, no ho dubtes– des del seu punt de vista.
La salut ho és gairebé tot: inclou la part física, esclar, però també és poder descansar, tenir un treball digne, saber que els teus estan bé, relacionar-te amb els altres, riure de tant en tant, acceptar raonablement el que ets i el que tens, i disposar de moments per a tu mateix. Per això, si ara et demanen un desig, dius: salut. Si te’n demanen dos: salut i salut. I, si te’n demanen tres: salut, salut i salut. Han hagut de passar uns quants anys abans de poder donar la raó al pare. I ja no trobes que aquells tres desitjos siguin repetitius. O poca cosa. Al contrari: ara et semblen pura ambició.
