Senyora?

Foto: Giandomenico Jardella

Passo per plaça Catalunya. Mentre m’entrega un paperet perquè vagi a una cadena de pizzeries a meitat de preu, el noi em diu: “Señora…” I no ho entenc. Realment vol vendre? Perquè a una senyora amb cueta, texans, vambes i jaqueta de plomes molt probablement no li farà il·lusió que li diguis senyora. És una qüestió de públic objectiu bàsica. Em retinc de dir-li: “senyor, tu!” Al cap i a la fi, no ho ha fet amb ànim d’insultar. I ni tan sols puc argumentar que sigui una calúmnia. Sóc una senyora. Sí, senyor.

De totes maneres, al vespre, l’hi comento al Q com un apunt dolorós del meu dia i ell em diu: “Ah, ja sé qui és. A mi em va dir caballero.” Caballero? Ostres! Em pensava que ja només ho deien al Corte Inglés. També ho he vist en un anunci que apareix recurrentment per Gràcia amb la mateixa cal·ligrafia: “Habitación para caballero”. Hi és sempre, des de fa anys, perquè ningú s’hi deu sentir al·ludit. Caballero em fa pensar en el Quixot, en el franquisme i en lavabos d’hotel tronat. El senyora, en canvi, manté certa presència. En alguns països es diu gairebé com un compliment: és un rang, un reconeixement. Però això ara mateix no m’acaba de consolar.

La qüestió és que no sé de qui és l’error: nostre, perquè volem ser joves eternament i ja no ho som? Dels que ho diuen i no saben que nosaltres no ens en sentirem mai? De la moda, que ens fa anar a tots com si tinguéssim vint anys? Una cosa és certa: probablement no ens agraden els vostès ni interpretem que el respecte estigui en les formalitats. Com vaig llegir l’altre dia en una furgoneta de correu exprés –aquests sí que en saben, de vendre–, nosaltres no ens fem grans. Ens fem interessants, i punt.